La desertització del desert i la tensió als wads del sud

Impactes socials, culturals i ambientals al sud-est marroquí per l'explotació i gestió de l'aigua per a l'agro-exportació de síndries i el turisme

Secció

Extractivisme
22 MARÇ 2019
BARCELONA
EDURNE BAGUÉ

Durant l’any 2017, tot i el control de la informació que caracteritza el Marroc, van transcendir un parell de noticies que alertaven sobre l’existència del moviment per la set, arran dels talls d’aigua que es patien a la zona de Zagora. També durant el mateix any, van sortir informacions entorn l’augment de productes, principalment síndries i melons, que es distribueixen als mercats del continent europeu, que provenen del Marroc i es produeixen la mateixa província de Zagora. Els dos fets marquen el toc de sortida per apropar-se a conèixer la realitat de forma més propera.

El que es presenta en aquest article és que el complex entramat existent entre la manca d’aigua, les relacions de poder, els tractats econòmics i les polítiques hídriques, respon a dinàmiques colonials que es mouen a dos nivells i que permeten la perpetuació d’estructures de poder tant a nivell internacional com nacional (Marroc). En aquest sentit, les tensions i les relacions de poder que es plasmen ala dimensió politicoeconòmica són el reflex de diferències de caràcter epistemològic i de concepció del món i de la relació amb l’entorn; diferències axiomàtiques sobre quines són les prioritats i què es posa al centre de la vida.

Zagora i la Vall del Draa

Quan es parla amb les persones que poblen la zona del desert del sud-est del Marroc, a M’Hammid, allà on acaben els assentaments poblacionals i comença la vida de les poblacions nòmades, i es pregunta sobre la situació de l’espai i les preocupacions de la població, la resposta fa referència a la desertització del desert. Per estrany que ens pugui semblar, és un espai amb vida, on hi passen coses: hi ha fauna, flora, persones que hi viuen i activitats i sistemes socials relacionats. Quan fan referència a la desertització del desert, estan fent al·lusió a l’avenç d’un desert mort que acaba amb la vida. Un desert que ho engoleix tot. Sorra i dunes. Entre línies el que es fa patent és que estan fent referència a una escassetat sobrevinguda, que irromp i canvia els equilibris que fins fa poc caracteritzaven de forma generalitzada la zona de la Vall del Draa.

Així, des de quan han observat que s’està donant aquest procés? A què creuen què és degut? I quins canvis han observat en els darrers anys?

Zagora és la capital de la província del Sud-Est marroquí que té el mateix nom. Des de fa uns anys és popular per tractar-se d’una de les zones del país per les quals s’accedeix al desert. Aquest fet ha propiciat que en els darrers anys s’hagi començat a invertir ala zona, i a implementar canvis al sistema de vida local, a nivell econòmic, social i cultural. Un impacte que queda reflectit en el paisatge, ara compost per camps d’oliveres amb sistemes de rec, canonades i pous als marges de les vies de comunicació, poblets sencers dedicats a l’oli d’Argan i complexos turístics a les entrades i sortides de les poblacions més grans.

La zona es caracteritza per la persistència d’un sistema productiu basat en l’agricultura, la ramaderia i el comerç que giren en torn de l’oasi, el wad (Singular واد i plural أودية, (vall, zona de la llera del riu). És un sistema orientat a la subsistència i està vinculat a l’assignació sòcioètnica de les poblacions que es caracteritzen per la seva composició variada des del punt de vista lingüístic, etnotribal, estatutari i d’especialització productiva. Encara avui és important el fet que es tracta d’una zona que forma part de la ruta transsahariana que connecta Toumbuctú amb l’Àfrica del Nord.

Zagora

Marroc, Aigua i Oasi

Contràriament al que podria semblar en aparença, les palmeres datileres, les que observem en els deserts de la zona mediterrània i de l’Orient Mitjà, necessiten aigua per sobreviure. La falta de recàrrega apropiada al freàtic dificulta el manteniment dels oasis ja que l’accés a l’aigua és més profund. Això resulta en despeses econòmiques davant les quals, les poblacions locals, troben dificultats i provoca l’abandonament dels oasis, i així, també de les palmeres. En conseqüència, es trenca el fràgil equilibri d’un ecosistema complex reflex d’una estreta relació d’interdependència entre l’acció antròpica i els altres elements del medi natural (animals, plantes i aigua).L’abandonament progressiu dels oasis, que afavoreix l’avenç ràpid de la desertització del desert, és una mostra de la pèrdua de coneixements vinculats a l’espai i de formes de vida.

La zona del Magreb s’ha caracteritzat per una diversitat de tecnologies hidràuliques que han funcionat al llarg del temps. Aquestes tecnologies responen a la gran diversitat d’ecosistemes de la zona i formen part d’un entramat social, polític, econòmic i simbòlic que té l’aigua com a eix vertebrador.

L’aprofitament de l’aigua ala zona del Draa combina les aigües que baixen pel wad واد), tant les procedents del desgel de l’Atlas, com les de l’aigua de pluja. Aquestes aigües discorren de forma superficial, donant forma als oasis a la llera del llit del riu Draa. Però també són les aigües que alimenten el freàtic que s’expandeix quilòmetres enllà de la llera del riu. D’altra banda, la zona compta amb aigües subterrànies. Es pot observar que, com apunta Casciarri, l’ús diversificat de les diferents fonts d’aigua és una pràctica habitual, i que els sistemes combinen diferents elements tecnològics, uns de caire tradicional amb d’altres de tipus modern. Ara bé, per fer front a l’escassetat, el bon funcionament rau en el model de govern local, basat en “la posició central d’unes institucions polítiques que regeixen els individus i als grups, dictant-los les normes d’una gestió comú d’allò econòmic, social i les representacions vinculades”. Per funcionar, necessiten, sobretot, cohesió social, és a dir, un entramat de regulació, normativització i negociació de drets i deures dels diferents grups en contacte i que accedeixen a les mateixes fonts de recursos. Es tracta d’un sistema social en el qual, la gestió comunitària de l’aigua és un element fonamental.

Aquests elements ajuden a comprendre la importància que un element com l’aigua té en el Marroc. De fet Houdret assenyala que l’aigua és un element de politització fort al Marroc que s’explica a partir d’elements històrics, econòmics, polítics, ecològics i del context social.

Quadre de tecnologies hidràuliques

Pous tradicionals (dalou) a la taula d'aigües superficials: intensa tracció laboral i animal permetia regar àrees petites.
Les foggaras o les khettaras, escurant galeries de l'altiplà iranià5. Nombrosos a Haouz de Marràqueix, també us trobeu al Touat i al Gourara algerià.
Els mesquats i jessour del sud de Tunísia, que consisteixen a desenvolupar les pistes per recollir i canalitzar l'aigua d'escorrentia als jardins.
Canalització de les inundacions, freqüent a Hodna (Algèria) i el sud de Marroc: la tècnica consisteix a desviar l'aigua d'un wad mitjançant un embassament i una branca terrestre, i distribuir l'aigua tant com sigui possible per un dispositiu de sèquies. Aquests dics, de construcció precària, són arrossegats durant les primeres inundacions i es tornen a reconstruir la temporada següent.
Font: Jean-Jacques Perennes, « Un aspect de la question hydraulique au Maghreb : la politique des barrages »

Inflexions i canvis en els sistemes socials, polítics i ambientals a la Vall del Draa

La primera gran ruptura amb aquests sistemes d’organització i relació amb l’aigua va venir amb la colonització, quan, segons Perennes, al voltant dels anys 1870, va començar l’impuls per la construcció de grans preses durant el protectorat francès.

Durant el segle XX i fins a l’actualitat, la zona ha viscut dos moments d’inflexió que han acabat repercutint en l’accés a l’aigua i les formes de societat locals. Punts d’inflexió que acaben modificant de forma substancial l’exercici dels drets socials, polítics, culturals i econòmics, vinculats a l’accés a l’aigua i la terra. Aquests dos moments són la construcció de la presa de Ouarzazate i els tractats de lliure comerç durantla dècada dels 90. La presa de Ouarzazate, Al Mansur Eddahbi va ser construïda l’any 1972. Està situada en un lloc estratègic on conflueixen les aigües que baixen des de l’Alt Atles marroquí i que són les fonts principals de les que es nodreix el riu Draa, que dona el nom a la vall. La seva construcció va afavorir la crisis ecològica que debilitava les economies locals: la seva construcció, va “sancionar el pas de l’aigua del cel, a l’aigua de l’Estat".

Durant la dècada dels 90, va tenir lloc l’entrada del Marroc a la globalització,reforçada després de la mort de Hassan II, amb l’arribada al poder de Muhammad VI. L’any 1995 van tenir lloc els acords de Barcelona que van suposar l’adopció d’una política liberal i que va reforçar la Unió Europea (UE). Es volia actualitzar el Marroc per a la creació d’una zona de lliure comerç mediterrani.

L’escassetat a la Vall del Draa

La tardor de 2017, va aflorar l’existència de problemes per accedir a l’aigua a la zona de Zagora. Diferents mitjans van fer-se’n ressò: A El País, es recollia el testimoni de Atmán Rizku, president a Zagora de l’Associació Marroquí de Drets Humans (AMDH), per qui el problema “no és tant la sequera, sinó la mala gestió de l’aigua (...) el problema va cada vegada a pitjor amb les plantacions massives de síndries.”Les paraules de Rizku van posar de manifest que la zona viu una situació d’escassetat i gestió que generen pressió sobre la població local.

Les persones entrevistades coincidien en detectar que el problema de l’escassetat de l’aigua és un fenomen recent i no relacionat al desert. Es tracta de quelcom que ha agafat impuls en les darreres dècades i que la situació actual té el seu origen en dos elements principals, la construcció de la presa de Ouarzazate i l’impuls de l’agricultura per l’exportació, sobretot, de melons i síndries. Hamza et altri

estableixen l’existència de connexions entre els efectes derivats de la construcció de la presa i l’augment de la migració, sobretot provinent de les zones de M’Hammid i Ktaoua, les poblacions que toquen la zona fronterera entre el desert del Sahara i Algèria.

Aquelles persones que es troben en les zones altes de la Vall del Draa, properes a la ciutat de Ouarzazate, situen el punt d’inflexió a principis dels anys 2000, coincidint amb l’augment de la producció de síndries i melons per a l’exportació. Mentre que les persones de la zona baixa de la vall del Draa, on l’estrès i els efectes es noten més, diuen que el problema ve d’abans i que coincideix amb la construcció de la presa de Ouarzazate. També ales entrevistes hi queda reflectit que la manca d’aigua que acaba afectant l’accés d’ús de boca (talls en el subministrament) no afecta a les zones on es duu a terme la producció de melons i síndries, sinó a les zones de la Vall del Draa que hi ha després de la presa.

Per tant, és interessant destacar, que les persones pobladores de la zona fan al·lusió a dos fenòmens que coincideixen amb els moments d’inflexió apuntats per diferents estudis Les oasis du Draa au Maroc Rupture des equilibres environnementaux et strategies migratoires, El agua en el mundo árabe: percepciones globales y realidades locales, com ho són l’augment de la producció de síndries i melons a la zona directament veïna a la presa de Ouarzazate, a partir dels anys 2000, que coincideix amb l’impuls de l’economia del Marroc a nivell internacional i la construcció de la presa.

El Marruecos que pide agua

La perpetuïtat de les relacions colonials

Seguint a Blaser el que trobem a la zona de la Vall del Draa és una situació de tensió “políticoconceptual”, per tant, tancar l’anàlisi i comprensió com a “conflictes sobre la distribució ecològica, és a dir sobre l’accés i el control sobre els recursos naturals” és un apropament limitat sobre l’abast de la problemàtica de fons. Es tracta de conflictes, de relacions de poder que viatgen i es manifesten a través desencontres de caràcter ontològic.

Tots aquests elements són indicatius de que es tracta d’un procés més ampli que creua i genera canvis en totes les dimensions de la vida de les persones del Sudest del Marroc i queda reflectit en canvis en el paisatge, en les dinàmiques socials i en la relació amb el territori, a través del canvi en els usos i les formes d’accés i maneig, tant agrícola i ramader, com de l’aigua. Les persones surten d’un sistema de drets, deures i normativitat pensat per fer possible la vida en un espai de desert a través del qual es garanteix l’accés a l’aigua i als seus usos, per donar pas a un altre que es fonamenta en l’espoli de recursos, a tots els nivells.

Com apunten Ortega i Olivieri, “l’apropiació colonial va donar pas a una colonialitat dels territoris que va reproduir les pràctiques extractivistes” -materials i ontològiques – dels territoris “emancipats” de les colònies. Segons apunten, els “vells colonialismes van ser reprogramats com miralls del procés d’apropiació basat en l’extensió de la inequitat socioambiental a escala global”. Del cas que ens ocupa el que que se n’extreu és que tant la sortida de la migració i l’abandonament de l’oasi, com els factors desencadenants de la situació actual són el reflex d’unes lògiques colonials que es donen en dos nivells, aquell vinculat al coneixement, i aquell vinculat al progrés econòmic i material.

""

L'aigua de l'Estat

Pel que fa al coneixement científic associat a la gestió de l’escassetat, trobem les polítiques hídriques de gestió integral de recursos hídrics impulsades pel govern. Aquestes polítiques se suposa que estan orientades a la millora de les condicions per l’accés a l’aigua per pal·liar els efectes del canvi climàtic, afavorint un gestió més sostenible. Aquest compendi d’aspectes empara i dona consistència a la justificació dels canvis i inversions en infraestructures exògenes, diferents de les desenvolupades en el diàleg de la realitat de l’entorn. És a dir, el coneixement expert juga un paper important en la tasca de la modernització de les infraestructures, com les canonades, les preses, circuits de distribució i desplegament d’estructures que tenen l’objectiu de poder ser més eficients en el rendiment i reduir el balafiament d’aigua. Aquestes infraestructures estan vinculades a unes formes d’organització de la presa de decisions que romanen i emanen almarge de les poblacions locals. Són dirigides i planificades des d’estaments diferenciats. En conceptes d’Östrom estan pensats, desenvolupats, planificats i gestionats per institucions externes. Algunes vegades, tant externes que també són concessions a actors privats.

El discurs expert dels enginyers i el capitalisme verd que articula les polítiques del govern del Marroc en vers les cosmovisions i formes de vida pròpies del wad, reflecteixen relacions de poder vehiculades per l’epistemologia dominant occidental. Els agents de la modernitat, governs, corporacions i altres tipus d’entitats fan ús d’arguments com “no podem aturar el progrés i el bé general”. Per tant, a través del coneixement científic (que es fonamenta en l’epistemologia del nord) es vehiculen els elements que legitimen i justifiquen les prioritats per sobre del coneixement local (epistemologia vinculada a l’ontologia i cosmovisió local). Aquest darrer s’associa a la relació d’interdependència amb el medi i a la disponibilitat i l’accés a l’aigua a partir del coneixement del seu comportament i amb visió de durabilitat en el temps.

Tot això queda reflectit quan les persones de la zona exposen que els arguments que els donen per dur a terme aquestes polítiques són de caràcter científic-tècnic sobre l’escassetat, el canvi climàtic i la importància d’implementar infraestructures a tals efectes. Quan les habitants de la zona transmeten aquestes situacions es pot percebre que darrere hi ha tensions entre allò que argumenten des de les institucions de l’Estat marroquí i allò que ells creuen, perquè sempre ho han fet. Aquestes tensions no estan resoltes. Hi ha gent d’edat avançada que té més perspectiva i coneixement, i que es posiciona amb força amb les formes de vida locals i que han fet possible que els oasis existissin i perduressin, davant els discursos de la modernitat tecnològica per acabar amb la falta d’aigua. D’altra banda, hi ha altres posicionaments de tarannà més progressista que entenen i veuen la pèrdua de drets que aquest canvi comporta, però alhora hi veuen aspectes positius. En definitiva, hi ha fragmentació davant del fenomen, i, per tant, com comenta Casciarri, elements que debilitenel teixit comunitari i permeten l’aflorament d’interessos particulars.

La modernització del Marroc

Les relacions colonials es duen a terme a dos nivells imbricats mútuament. En aquest sentit, l’altra dimensió que juga un paper important és com els arguments esmentats impacten i es tradueixen en canvis observables en el pla material. Aquest altre nivell queda expressat en el Pla Verd.

El Pla Verd és l’estratègia a nivell nacional del Marroc que busca “convertir l’agricultura en motor de desenvolupament mitjançant el recolzament d’inversions privades estrangeres (...) fa de la promoció de la competitivitat del sector agrícola una de les seves prioritats”. Una proposta de model econòmic que respon als interessos dels actors i socis històrics, l’Estat Espanyol i l’Estat Francès.

Sobre el terreny és observable com tot el trajecte entre les ciutats de Ouarzazate i Zagora es caracteritza per un impuls a gran escala d’un sistema de canalització (canonades de formigó i barreres) de les aigües que baixen de l’Atles durant el desgel i que en bona mesura alimenten el freàtic de les parts baixes de la Vall del Draa. Això permet l’establiment de paral·lelismes amb la situació que generen els cítrics i l’augment de l’àrea de regadiu a la zona de la Vall del Sus, on també s’ha viscut un procés d’augment del regadiu i de la implementació de sistemes de rec amb cintes de gota a gota.

De fet, un article del bloc IAgua, recollia, l’any 2015 que “Espanya i Marroc estan treballant sobre un futur Acord de Cooperació en matèria de recursos hídrics”. Una notícia que afirma que continuen actives i consolidades les relacions iniciades temps enrere, durant els processos d’intervenció política tant d’Espanya com de França. Houdret apunta que el Protectorat Francès va promoure la inversió en infraestructures per al rec amb l’objectiu de cobrir el subministrament que necessitava el mercat francès. Ara podem veure que aquestes dinàmiques continuen, però abordades de forma directa per propi govern del Marroc en clau d’impuls i projecció de l’economia nacional.

Houdret, a més a més, apunta que les estructures generades pels francesos a nivell econòmic i social, li van servir a la monarquia Alawita per consolidar el seu poder dins del Marroc després de la independència. Per tant, aquelles relacions històriques, són la base de les reformes econòmiques que està duent a terme el Marroc, de les quals, el Pla Verd n’és el marc de referència. Aquest escenari és el que marca el procés que s’està vivint a la Vall del Draa i que queda plasmat en l’augment de plantacions de melons i síndries per a l’exportació, amb "xifres que superaven l’any 2014 el 260 % de creixement

Aquesta relació no és nova i marca de forma profunda les estructures i els equilibris polítics-econòmics actuals. Estem parlant de que més del 40% de la població del Marroc viu d’activitats associades a l’agricultura i que gairebé el 90% de les extraccions d’aigua en el país són per a ús agrícola. Estem parlant també, d’extracció i exportació de grans quantitats d’aigua virtual. És a dir, de l’aigua que queda continguda en els cítrics, tomàquets, síndries i melons que es cultiven al Marroc per ser venuts i consumits a Europa.

Davant d’aquesta situació, l’article Les oasis du Drâa au Maroc Rupture des équilibres environnementaux et stratégies migratoires comenta que la manca d’aigua s’explica per les característiques i interessos que mouen un model de gestió que s’implementa a nivell nacional. Aquest model és el que se sosté i es construeix sobre l’extracció de béns que són exportats.

España refuerza su colaboración con Marruecos en la gestión del agua
Marruecos incrementó un 260% sus exportaciones de sandía a Europa en 2014

Aflorament de pous i fet migratori. La nova realitat de la Vall del Draa

La suma dels elements exposats dificulta l’accés a l’aigua a les persones que habiten a la Vall del Draa. Això desencadena un seguit d’efectes concrets sobre les seves vides. En primer lloc, trobem l’aflorament de nous pous com a manera per accedir a l’aigua. Les persones de la zona destaquen que és un fenomen recent i que es relaciona amb la manca d’aigua a la zona baixa de la Vall del Draa, ocasionada per l’impacte en el consum d’aigua de les explotacions agrícoles de la capçalera i els efectes de l’embassament de Ouarzazate.

Els pous ja formen part de les tecnologies històriques de la zona, on hi ha els sistemes de khettaras (mines d’aigua). Però tothom coincideix en destacar que en les darreres dècades s’han obert pous nous, que abans l’aigua simplement abastava. Aquests pous nous s’han de sol·licitar al govern, qui ho registra i pot donar ajudes. Davant de l’escassetat, es va obrir un espai per a la promoció de projectes de gestió comunitària responsable. Es tracta de projectes per tal que les comunitats (petites poblacions) puguin impulsar l’aflorament dels pous i el sistema de bombeig d’aigua des de postulats de foment de pràctiques que siguin sostenibles que passen per l’ús de tecnologia associada a l’energia solar (instal·lació i manteniment de plaques fotovoltaiques) que són gestionades pels propis membres de les comunitats.

Les persones de la zona també comenten que l’augment de l’escassetat de l’aigua ha comportat invertir diners en aflorament de pous o en augmentar la profunditat dels existents. Aquestes actuacions impliquen inversió en termes econòmics, ja sigui per l’aflorament, per l’augment de la fondària i el bombeig associat, o per les noves despeses associades al seu manteniment allà on fins ara no havia estat necessari accedir-hi. En aquest sentit, la base societària articulada a partir de l’economia de subsistència del cultiu i el pastoreig en els ‘awdiyat es veu afectada perquè la inversió en aflorar pous nous, així com la compra de la motobomba o altres tecnologies (com la solar) per al bombeig, moltes vegades escapen a la capacitat adquisitiva dels grups domèstics que hi habiten. Es trenca així el dèbil equilibri econòmic propi de l’economia de subsistència, moltes vegades possible per una estructura social de xarxes de reciprocitat. Per tant, aquesta situació genera un marc de canvis i afectacions directes i indirectes sobre les poblacions locals, pel que fa a l’accés a l’aigua i formes de vida associades al wad. Davant d’aquesta situació, moltes persones i famílies veuen en la migració la sortida. Una migració que suposa l’abandonament de la part de responsabilitat en el manteniment de l’ecosistema que és l’oasi, un canvi en les condicions de vida (no sempre a millor) i el debilitament de sistemes de vida propis, cosmovisions i principis de vida. Tot això repercuteix en els drets associats.

Les persones que marxen de la Vall del Draa acaben alimentant el circuit de mà d’obra de l’agroindústria extractiva, com Agadir, Ouarzazate o el mar de plàstic d’Almeria, per tant, s’observa com té lloc un traspàs de persones dins els circuits de la precarietat i la producció industrial, desarrelament i pèrdua de drets i vincles que augmenten la fragilitat front els abusos que es donen en aquests circuits de producció.

En aquest sentit, són interessants les aportacions fetes per Houdret quan descriu com s’han dut a terme les relacions polítiques per mitjà de l’accés a l’aigua i a la terra per generar les relacions de poder i estabilitat política des del protectorat francès, fins l’actualitat. Tant França com l’Estat Espanyol han jugat, i continuen jugant, un paper important en el manteniment de la dinastia de Muhammad VI, en un entramat de relacions estratègiques de poder de matriu colonial que es perpetuen en el format d’un intercanvi econòmic que es dona en termes de modernitat, és a dir, des d’ontologies occidentals que continuen sent vehicle per l’exercici de la superioritat i que troben en els estaments del govern la plataforma per a la seva expansió i consolidació. Per tant, el que s’observa és que les relacions econòmiques i de caràcter colonial palpable de forma material són el reflex de les relacions colonials més profundes, entre ontologies i cosmovisions que s’associen a diferents prioritats, legitimitats, formes d’organització social i vida.

Colonialitat interna i externa

Sobre el terreny es fa molt evident, que hi ha una combinatòria entre estaments que poden optar a generar economia a la zona, mentre que hi ha amplis substrats de població que no té opcions reals de viabilitat. Aquelles persones que es mouen en l’espai de l’extrema pobresa i que no poden accedir als incentius per l’agricultura comercial o el turisme, es veuen expulsades de les seves zones d’origen per nodrir les bases de la mà d’obra barata, explotada, desvinculada de les seves xarxes socials i comunitàries, exposades a la vulneració estructural dels seus drets dins el sistema agrícola per a l’exportació. L’abandó dels sistemes d’oasis, facilita l’avenç d’un desert que no té vida.

A partir de les diferents informacions exposades es pot establir que hi ha una relació colonial interna i externa de forma simultània, a partir de la confrontació dels principis i prioritats de models de societat que responen a interessos contraposats i, que aquesta pràctica, tant a nivell intern com a nivell extern, es fa possible per la imbricació de dos nivells: un associat al coneixement i l’altre, més explícit, associat a les relacions de poder que es materialitzen per mitjà de tractats de lliure comerç i acords internacionals per l’impuls de l’economia.

Si tenim en compte totes les informacions es pot veure de forma clara com hi ha una relació estreta entre la pèrdua de drets de les persones de les societat vinculades als oasis, com efecte de polítiques per l’impuls de la modernitat. Aquesta pèrdua de drets es dona en un marc més ampli de desmantellament de sistemes sociopolítics propis de la zona del Sud-Est del Marroc, que de forma històrica, han estat desenvolupant pràctiques de sostenibilitat ecològica. Per tant, hi ha un paral•lelisme entre la pèrdua de drets històrics associats a les formes de vida pròpies dels ecosistemes dels awdiyat, vehiculats per mitjà del dret a la terra amb formes de govern comunitari i el trencament dels equilibris ecosistèmics, de la mà de models de gestió integral de recursos hídrics planificats i controlats des del govern.

Aquests efectes, posen de manifest que les epistemologies occidentals que fonamenten la seva legitimitat en la superioritat en torn al coneixement científic, finalment, són aquelles que responen a lògiques colonials tant dins com fora del Marroc i que la seva finalitat és justificar el desplegament de l’espoli i l’empobriment.

Referències

El agua en el mundo árabe: percepciones globales y realidades locales
El agua en el mundo árabe: percepciones globales y realidades locales
Un aspect de la question hydraulique au Maghreb : la politique des barrages
Un aspect de la question hydraulique au Maghreb : la politique des barrages
Les oasis du Drâa au Maroc. Rupture des équilibres environnementaux et stratégies migratoires
Les oasis du Drâa au Maroc. Rupture des équilibres environnementaux et stratégies migratoires
El gobierno de los bienes comunes
El gobierno de los bienes comunes
Reflexiones sobre la Ontologia Politica de los Conflictos Medioambientales
Plan Marruecos Verde
Plan Marruecos Verde
  • Edurne Bagué (Antropòloga Social, Estudiant de doctorat, especialitzada en aigua, societat i cultura al Centro de Investigaciones y Estudios Superiores en Antropología Social de la Ciutat de Mèxic. Col·laboradora de l’ODESC i investigadora assessora al Grup de Recerca de Ciència Política de la UdG.)

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand