Entre canals i porcins

Del Pla Vert al Segarra-Garrigues, passant per l'experiència del Tajo-Segura i la versió catalana de l'extractivisme agroalimentari

Secció

Extractivisme
22 MARÇ 2019
BARCELONA
ERNEST GUTIÉRREZ
Embassament

L’aigua és un element clau per a l’agricultura, determinant en el cas del regadiu i la rendibiltat d’explotació intensiva de la terra. Per fer possible el model d’especialització agroexportadora a escala global, les macro-infraestructures hídriques es projecten com a necessitat del model i alhora com una oportunitat de negoci tant pel que fa a la construcció, explotació i gestió dels recursos hídrics. Dit d’una altra manera (com també succeix amb els complexos turístics d’hotel, golf i spa), per convertir un sector agroalimentari intensiu en potència internacional,  l’aigua i les infraestructures hídriques són una de les claus imprescindibles (conjuntament amb les infraestuctures de transport, la mà d’obra i la tecnologia). Però amb quins impactes i per a quina economia? Un dels casos exemplars recents més frepants i il·lustratius és el Transvasament del Tajo-Segura i el que s'ha fet visible ara anys més tard amb el desenvolupament dels models de monocultiu Farfood i turístic.

Transvasament Tajo-Segura
El Mar Menor, al borde del colapso
El Mar Menor, al borde del colapso

El País, 7 juliol 2017

Una masa de espumas y malos olores cubren el Tajo a su paso por Toledo
Una masa de espumas y malos olores cubren el Tajo a su paso por Toledo

El Confidencial, 15 octubre 2016

El río Tajo se muere
El río Tajo se muere

El Mundo, 8 agost 2017

Murcia pagará a Florentino Pérez cinco veces el precio inicial de una desaladora que apenas funciona

Público, 19 de maig de 2016

Las grandes empresas del Campo de Cartagena se unen para construir dos desaladoras

La Verdad, 28 novembre 2017

«Esta planta se paga sola»

La Verdad, 11 desembre 2017

"las dos desaladoras proyectadas -si se llevan finalmente a cabo- solo resolverán el 25% del déficit de la cuenca del Segura. Quieren asegurar un caudal mínimo con el que puedan producir, pero que está muy lejos de cubrir todas las necesidades"

La Verdad, 18 febrer 2018

http://www.diarioinformacion.com/elda/2018/02/18/ladrillo-lechuga/1989883.html
Del ladrillo a la lechuga

Diario Información, 19 febrero 2018

  • El Mar Menor, al borde del colapso
    El Mar Menor, al borde del colapso

    El País, 7 juliol 2017

  • Una masa de espumas y malos olores cubren el Tajo a su paso por Toledo
    Una masa de espumas y malos olores cubren el Tajo a su paso por Toledo

    El Confidencial, 15 octubre 2016

  • El río Tajo se muere
    El río Tajo se muere

    El Mundo, 8 agost 2017

  • Murcia pagará a Florentino Pérez cinco veces el precio inicial de una desaladora que apenas funciona

    Público, 19 de maig de 2016

  • Las grandes empresas del Campo de Cartagena se unen para construir dos desaladoras

    La Verdad, 28 novembre 2017

  • «Esta planta se paga sola»

    La Verdad, 11 desembre 2017

  • "las dos desaladoras proyectadas -si se llevan finalmente a cabo- solo resolverán el 25% del déficit de la cuenca del Segura. Quieren asegurar un caudal mínimo con el que puedan producir, pero que está muy lejos de cubrir todas las necesidades"

    La Verdad, 18 febrer 2018

  • http://www.diarioinformacion.com/elda/2018/02/18/ladrillo-lechuga/1989883.html
    Del ladrillo a la lechuga

    Diario Información, 19 febrero 2018

Dels 600.000m3 de transvasament d'aigua a l'any, dos terços són pel regadiu. Menys del 20% és per abastiment d'aigua potable, el qual inclou l'ús d'aigua pels 28 milions de places a establiments turístics d'Alacant i el Mar Menor. Regadius per a l’agro-exportació, la indústria de processat alimentari i complexos turístics configuren el model socioeconòmic de desenvolupament extractivista "terra, regadiu i platja". De fet, el Transvasament del Tajo-Segura és una de les infraestructures que fan possible que a la Regió de Múrcia hi hagi 85.000ha. de regadiu intensiu, amb exportacions horto-frutícoles que superen els 2.000 milions €/any.

Els mesos d'hivern, la quota de mercat dels holdings agroalimentaris de la regió es situa entre el 50 i el 80% de tot l'enciam que es comercialitza a Europa. Segons un estudi de Price WaterHouse Coopers (PWC), el valor agregat de les explotacions girava en torn als 900 milions d'euros l'any 2012. El que no contempla l’estudi és que aquest model produeix un mercat laboral amb una gran desigualtat social per raó de classe, gènere i ètnia, a la vegada que se’n deriven danys ambientals. Com ja fa anys denunciaven col·lectius ecologistes, i que, ara, recullen diaris i la fiscalia (veure Mapa interactiu), es produeixen situacions d'escassetat d’aigua i de greu contaminació al Mar Menor degut a l’úsde productes químics al camp, entre d’altres.

La versió extractivista catalana de Canals i Porcins

Catalunya no queda gaire lluny del desenvolupament de monocultiu agroalimentari encarat a l’exportació. Ans al contrari: el camp de les comarques de Ponent, la Catalunya central i les terres de Girona han observat en les darreres dècades com l’engreixament, matança i processat massiu de carn porcina a escala industrial –conjuntament amb la construcció de grans infraestructures que transformen el medi ambient per a l’agro-exportació a través del reg intensiu–, han convertit Catalunya en una potència exportadora de la indústria agroalimentària.

A principis dels anys 2000, el nou Dorado del Reg català va prendre forma sota el nom de Canal Segarra Garrigues. Un projecte majestuós d’obra civil que havia de transformar el cultiu de secà, des de Rialb a les Garrigues, en una font de progrés i impuls imparable per augmentar la productivitat i rendibilitat de l’agricultura catalana. Gairebé dues dècades més tard, el polèmic projecte es desenvolupa amb sobrecostos i retards, al mateix canal principal que ha de connectar el pantà de Rialb amb el nou embassament d’Albagés. Mentre els canals secundaris d’inversió privada són encara una incògnita sobre el futur d’aquesta obra faraònica, emergeixen nous actors com holdings i filials de capital de construcció al món agrari, l’especulació i l’augment de la concentració de la terra característica de l’expansió del model Farfood.

Transvasament Segarra Garrigues

La infraestructura fa 85 kilòmetres entre el Pantà de Rialb i la nova presa d’Albagés, i afecta 6 comarques i 73 termes municipals. Segons Aigües del Segarra Garrigues (ASG) i la Comunitat de Regants privats, té una capacitat de bombeig de 40m3 per segon. El macro cabal d’aigua previst per a l’obra es situa entre 5.000 i 6.000 m3 per hectàrea. El total d’hectàrees que la Generalitat i Govern de l’Estat van preveure com a objectiu de reg eren més de 70.000 hectàrees amb 16.000 regants.

Després de la Línia 9 del Metro, el Canal ocupa el segon lloc del rànquing de costos en infraestructures de la Generalitat. En un inici, el Canal Segarra Garrigues es va pressupostar en torn als 1.500 milions d’euros, dels quals 1/3 (canal principal) anaven a càrrec de l’Estat i 2/3 a càrrec de la Generalitat, la concessionària i els regants.

L’any 2015, ja s’havien superat els 1.000 milions d’euros de despesa executada, tot i que l’obra té diverses fases i només s’havia assolit la cobertura del 10% dels regants

A finals del 2017, després de 15 anys de l'inici del projecte, encara no s’havien acabat les obres del nou pantà d’Albagés (a càrrec de l'Estat i adjudicat a Dragados i Benito Arnó per 60 milions d’euros). El nou pantà tindrà una capacitat de 800 milions de metres cúbics d’aigua de reg i es preveia inundar-lo el 2018. Per la seva banda, l’objectiu d'ASG, Generalitat de Catalunya i la Comunitat de Regants era arribar a les 10.000 hectàrees de superfície regada durant el 2018, és a dir, un 14% de les 70.000 hectàrees previstes en l’obra faraònica

Els dubtes que plantegen aquests models d’extractivisme agroalimentari com a desenvolupament socioeconòmic són múltiples. Molt especialment quan es projecten com la clau de Progrés i no s’albira la materialització d’alternatives en el territori amb capacitat per donar lloc a formes de vida i treball suficient (present i futur) per a la majoria de la població. Sobretot en situacions d’escassetat, insuficiència i precarietat. Però els fets demostren més enllà de la memòria, que els cants de sirena del Progrés basat en l’extractivisme i l’explotació màxima possible dels recursos humans, naturals i territorials (amb la transformació agressiva si s’escau) conflueixen tant amb escenaris de necessitat, com en situacions d’expectativa d’un nou Dorado o vaques grassesAmb crisi i sense.

El monocultiu econòmic del turisme, del porcí, de l’agroindústria o del dinamisme mercantil de l’obra i la construcció com una roda a fer créixer en sí mateixa, es troben en el rerefons del model social i econòmic de vida que es desenvolupa o vol desenvolupar-se. No és un model en abstracte, sinó activitats, pràctiques i mitjans amb impactes reals sobre les relacions socials i el propi medi, a curt i mig termini. I que ens plantegen el debat de fons sobre la producció i provisió de necessitats socials: col·lectivament i per dret, o individualment com a objecte de mercantilització i acumulació. Això no obstant, el que és segur, és que el model impacta igualment tant sobre el patrimoni col·lectiu, l'aigua, el territori, com també en els pressupostos públics amb els que es construeixen y promocionen infraestructures per a l’explotació privada

Aquest model Farfood no està exempt de dependències, sinó que esdevé geopolític, dependent de factors i aliances econòmiques a escales difícilment abastables a nivell local. Per poder competir constantment amb tercers a llocs llunyans, alimenta una doble carrera simultània i bulímica. D'una banda, una carrera a l'alça de necessitats, producció i infraestructures que el propi mercantilisme de monocultiu exportador requereix per ser competitiu. I de l'altra, una carrera constant a la baixa per reduir costos humans, drets socials i temps. Mentre es permeti des dels poders públics, sempre hi haurà algú altre disposat a practicar el mateix model extractivista, ja sigui a Catalunya, Múrcia, Almeria, el Marroc o països a milers de kilòmetres

Ara bé, hi ha alternatives. Com es qüestionava recentment el periodista Miquel Andreu a les Jornades Farfood land, capitalisme alimentari, drets socials i sostenibilitat, cal plantejar-se el problema en la seva totalitat, gènesi, dimensions i objectius bàsics de fons (podeu veure el vídeo aquí). Què, quan, quant, per a què i per a qui. Cal posar a debat l’equilibri i la relació entre les necessitats socials d’una població amb el model productiu i de desenvolupament socioeconòmic que es projecta i s’implanta, i preguntar-se si aquest equilibri existeix, si les polítiques econòmiques i de desenvolupament territorial caminen en aquesta direcció. Ja sigui amb el porcí, la fruita dolça, les hortalisses, la distribució de la terra o l’energia.

En aquest sentit, el cas del Canal Segarra Garrigues és paradigmàtic, perquè és el darrer i més recent, amb experiències prèvies. I perquè més enllà fins i tot del debat ètic, posa de manifest la desproporció de la infraestructura des del seu mateix origen (amb la magnitud del cabal de reg per hectàrea a l’hora d’augmentar la productivitat i rendibilitat de la terra necessària per als pagesos de la zona) fins als impactes financers de l’obra sobre els pressupostos i l'endeutament de l’Administració pública (que hipoteca altres inversions i a l’hora sense gestió directe, mitjançant concessionàries a termini), passant per l’especulació i foment de la concentració de la terra (pel propi mecanisme de planejament, gestió i finançament de l’obra), el tipus d’economia sense retorns socials ni diversificació al territori i els interessos creuats, entre d’altres.

El model socioeconòmic que s’impulsa té impactes en el tipus de relacions laborals i ocupació(present i futura),en la terra, la seva distribució (també present i futura) i en el medi ambient(local i global): a part de grans infraestructures hídriques, es fan necessaris grans corredors ferroviaris, infraestructures aeroportuàries i viàries i macro-zones logístiques. A més, es generen emissions contaminants, derivades de tot tipus de transport, i el cost energètic és altíssim all llarg de tot el cicle de vida, de principi a final. Comporta molts costos a tots els nivells, tot i que la fragmentació productiva i societària en holdings de la cadena productiva no imputa interessadament. Però els paguem totes, directament o indirectament, més enllà dels preus en la compra-venta a un supermercat.

En aquest sentit, el debat dels darrers temps sobre la gran infraestructura del Corredor Mediterrani ferroviari intermodal ha teixit aliances empresarials a favor del projecte al llarg del litoral mediterrani. Tot i el fraccionament ideològic, polític i administratiu al litoral mediterrani, s'han anat vencent resistències gràcies als vincles entre les elits empresarials i polítiques a l’hora d’actuar com a lobby per reclamar la infraestructura amb fons públics. No és causalitat que entre els impulsors, hi ha distingits grups empresarials agroalimentaris i logístics del sector alimentari. Certament, el ferrocarril podria ajudar a descongestionar autopistes i reduir el pas de camions. El dubte però, és sí en el fons, el Corredor no és la reafirmació del Model extractivista com a model socioeconòmic productiu i d’inversió pública en grans obres faraòniques enlloc d’infraestructures logístiques de proximitat orientades a la promoció i diversificació econòmica, la demanda interna i l'activitat econòmica local circular i de retorn social. Això, en un Estat que ja exporta més hortalisses, fruites i porcs en contenidors refrigerats que no pas automòbils, tant per mar, com per carretera o en futures vies fèrries.

 

  • Ernest Gutiérrez
    Ernest Gutiérrez, llicenciat en ciències polítiques (UAB) amb estudis de màster i postgrau en sociologia jurídica (UB), participació i desenvolupament sostenible (UAB), comunicació.

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand