L’expansió del model FARFOOD a Europa

Mercantilisme, explotació i vulneració sistèmica de Drets socials i econòmics

Secció

Explotació
26 JUNY 2018
BARCELONA
ERNEST GUTIÉRREZ
Hivernacles

A l'Europa dels anys 90 i principis del 2000 s'han anat consolidant les bases del que ha esdevingut un model dominant d'estructura productiva i comercialització deslocalitzada de l'abastiment alimentari. El comerç agrícola internacional (com el de matèries primeres, tecnologia agrícola i llavors) existeix des de fa molts segles en un àmbit productiu de necessitats bàsiques mercantilitzat com l'alimentació. Però en els darrers temps, el mercantilisme alimentari a Europa ha virat cap al monocultiu extractivista d'especialització i fragmentació productiva, la deslocalització i l'agroexportació massiva transnacional amb grans plataformes logístiques de distribució Farfood tant a Sud com a Nord.

L'àmbit alimentari (tot i sotmés a fortes regulacions o desregulacions segons l'època), a l'Europa occidental de postguerra no va ser objecte de la desmercantilització en la provisió de necessitats bàsiques com ho van ser llavors en alguns països l'ensenyament, la sanitat, la cobertura de protecció econòmica a la vellesa, la desocupació o malaltia sobrevinguda. Dit d'una altra manera, l'alimentació va quedar fora del pacte capital-treball que va donar orígen als Estats de Benestar de l'Europa occidental tant en la vessant productiva com de serveis de provisió. L'alimentació i la terra es van concebre com un sector productiu de béns d'explotació, comerç i provisió mercantil de necessitats bàsiques.

Això no obstant, la preocupació dels Estats per al seu domini sobirà i el paper de la terra i el territori com a factor clau i estratègic de sobirania (productiu i d'abastiment d'un altre element clau com el demogràfic) motivava que el mercantilisme alimentari pivotés en l'exigència externa de liberalització als països del Sud però alhora interna de proteccionisme al Nord de cara a l'exterior. Els Estats-nació europeus es preocupaven de controlar les importacions fora del seu domini colonial o comercial, com alhora protegir els interessos interns en un sector que històricament havia estat estratègic per a la reproducció de la seva sobirania. Però això canvia i molt a Europa amb la mobilitat del capital transnacional i intersectorial de les darrers dècades, com en el procés de configuració político-econòmica de la Unió Europea dels darrers anys i la ideologia del mercantilisme global transfronterer.

D'una banda, pel neoliberalisme deixa de ser rellevant si es constitueixen latifundis en un país o altre, quan alhora les plusvàlues i cadenes de valor afegit es poden augmentar a través de la importació i exportació quan el Capital pot ser el mateix. Encara que s'instal·li a 5.000 kilòmetres de distància, i menys quan això fa propiciar un sector de negoci en la logística i la distribució comercial capaç de dominar la pròpia producció o els mecanismes d'abastiment i provisió d'una necessitat bàsica (demanda assegurada).

De l'altra, la construcció econòmica europea no és neutre. Al marge d'objectius i relats, la Unió europea és un club econòmic amb interessos asimètrics i desiguals transaccionats entre Estats segons la seva força de domini. Entre d'altres, la Política Agrària Comú (com els ajuts a la pesca) va esdevenir moneda d'intercanvi i compensació en la divisió nacional dels interessos econòmics i productius dels Estats participants en el nou espai econòmic, monetari i duaner. La desindustrialització d'alguns sectors productius (que curiosament després serien claus) a alguns països i regions del Sud, no només va ser fruit de les deslocalitzacions i la fragmentació productiva del nou model outsourcing. Des de l'inici del procés de construcció europea, Estats i elits econòmiques venen disputant-se els impactes de la mateixa en la seva estructura econòmica, així com les futures importacions i exportacions del nou model en 'Què', 'Quant', 'Com' i sobretot de 'Qui' i 'Per a Què' dins del nou club.

Inflexions i canvis en els sistemes socials, polítics i ambientals a la Vall del Draa

La descapitalització (pública i privada) en la indústria del metall i el sector naval com les lluites en el sector ramader i lleter des de finals dels 80 als 2000 a Espanya, no es van produir només per crisis financeres, dependència energètica o productivitat. Tampoc l'agricultura francesa, ni ara la propera. Hi ha també factors geopolítico-econòmics i estratègics de divisió productiva en el nou marc. Interessos entrecreuats com també resistències i contradiccions que genera el propi model farfood extractivista. Des dels mediàtics abocaments de productes hortofrutícoles d'orígen espanyol que reventen preus al mercat intern francès, fins a les queixes de productors espanyols per l'impacte d'agroexportació marroquí amb el mateix destí (mentre alhora els armadors de pesca extractiva demanden poder arrosegar el seu fons marí).

Del sud de 'sol i platja' fins al 'miracle agroexportador del rebost europeu'

Si la bombolla immobiliària i el sectors de la construcció, financer i turístic van ser una vàlvula per al desenvolupament econòmic a l'Estat espanyol des de finals dels anys 90 fins a la primera dècada dels 2000, l'exportació agroalimentària ha acabat esdevenint punta de llança per aquestes regions al sud dels pirineus abans, durant i sobretot després la crisi immobiliària.

L'especialització en la mercantilització del territori com a objecte de comerç i mecanisme de monocultiu extractiu, de platja, golf i regadiu, va trobar en el mediterani un caldo de cultiu i oportunitat de creixement per a l'agroindústria i la seva llei farwest. Amb la suma de dos factors afegits: d'una banda, tot un negoci constructiu per readaptar i re-canalitzar els seus excedents, stocks i capitals sobre el que havia pivotat la fràgil i especulativa nova estructura socioeconòmica (i que ara emergeix tant en la construcció i explotació d'infraestructures com en la terra com a valor refugi). I de l'altra, ser alhora zona frontissa de recepció de població immigrada per raons econòmiques o conflictes a l'Africa i Orient mitjà. Població necessitada, fora del control fiscal de l'Estat sobre el teixit empresarial i aprofitable pels capitals agroextractius com a ma obra intensiva (per a la seva explotació en condicions precàries sense força de negociació col·lectiva, reposició constant d'stocks laborals i demanda a la seva disposició amb posició de domini coactiu).

Tant és així que una de les regions d'Andalusia històricament més pobre i tradicionalment emigrant com Almeria al llarg del segle XX, ja venia repuntant posicions des dels anys setanta en els indicadors de producció de riquesa i renda per càpita (al marge de l'equitat en la seva distribució). Mentre a la costa malaguenya no quedava gairebé ni un pam de terra urbanitzable al litoral de monocultiu turístic, a la costa d'Almeria el que no ha acabat quedant és ni un pam per a més hivernacles. La internacionalització econòmica de la zona esdevenia un fet consumat a través de l'especialització en els serveis d'abastiment alimentari a Europa com a mitjà de producció, d'explotació i competència a preus baixos que anava en consonància amb l'aposta pel nou model neoliberal de creixement i acumulació en el consum a llarga distància. D'un secarral àrid i pobre se'n feia un rebost de regadiu encarat a la nova estructura socioeconòmica de la era eurocomunitària. A principis del 2000, el 'miracle' del nou western d'Eldorado ja no era un desert per a doblatges de Holliwood a Cabo de Gata, sinó zones com un Ejido que encapçalava el ranking d'oficines bancàries per cada mil habitants de tot l'Estat espanyol i era notícia als diaris.

Però el sudest espanyol de Múrcia a Almeria, no serien casos aïllats, sinó la punta d'un iceberg del capital espanyol i europeu agroalimentari de model farfood. Per exemple, Ebro Foods i el Grup Puleva es van convertir en líders mundials de sectors com l'arròs, on feia temps que l'extractivisme en països del sud era pràctica habitual. A través de Mundiriz (que comercialitza entre d'altres, marques com La Cigala, SOS o Nomen) es van instal·lar a Larraix i Kenitra per a l'explotació i expansió productiva, no sense conflictes greus i que van acabar amb la militarització com a resposta a les demandes locals de la població.

hivernacles

Al mateix temps, entre finals dels anys 90 i principis dels 2000, aprofitant el boom d'El Ejido i les limitacions de terra mobilitzable a Almeria, el creixement de la febre agroexportadora i les polítiques d'atracció d'oportunitats del Marroc per al desenvolupament del capital amb igual destí, es va configurar un dels primers macro parcs agraris al Sous-Massa seguint el mateix patró amb la presència de capital espanyol i francès. El 'nou ejido marroquí' assajava el que acabaria esdevenint un model socioecònomic estratègic del règim a mig termini. Sense ocupar a dia d'avui tota la superfície disposada per ser explotada com a monocultiu de reg intensiu, els hivernacles del Sous Massa ja abasten els 500 kilòmetres quadrats d'explotacions agroexportadores (igual que la província d'Almeria) amb els mercats europeus com a principal destí.

Referències

El sector agro-mar-alimentario español
El sector agro-mar-alimentario español
  • Ernest Gutiérrez
    Ernest Gutiérrez, llicenciat en ciències polítiques (UAB) amb estudis de màster i postgrau en sociologia jurídica (UB), participació i desenvolupament sostenible (UAB), comunicació.

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand