La cultura empresarial FARWEST

Condicions de vida i treball entre porcs, tomàquets, mongetes o enciams al sud d'Europa i l'Àfrica occidental

Secció

Explotació
22 MARÇ 2019
BARCELONA
ERNEST GUTIÉRREZ
Plataforma

A l'Europa dels anys 90 i principis del 2000 s'han anat consolidant les bases del que ha esdevingut un model dominant d'estructura productiva i comercialització deslocalitzada de l'abastiment alimentari. El comerç agrícola internacional (com el de matèries primeres, tecnologia agrícola i llavors) existeix des de fa molts segles en un àmbit productiu de necessitats bàsiques mercantilitzat com l'alimentació. Però en els darrers temps, el mercantilisme alimentari a Europa ha virat cap al monocultiu extractivista d'especialització i fragmentació productiva, la deslocalització i l'agroexportació massiva transnacional amb grans plataformes logístiques de distribució Farfood tant a Sud com a Nord. 

L'àmbit alimentari (tot i sotmés a fortes regulacions o desregulacions segons l'època), a l'Europa occidental de postguerra no va ser objecte de la desmercantilització en la provisió de necessitats bàsiques com ho van ser llavors en alguns països l'ensenyament, la sanitat, la cobertura de protecció econòmica a la vellesa, la desocupació o malaltia sobrevinguda. Dit d'una altra manera, l'alimentació va quedar fora del pacte capital-treball que va donar orígen als Estats de Benestar de l'Europa occidental tant en la vessant productiva com de serveis de provisió. L'alimentació i la terra es van concebre com un sector productiu de béns d'explotació, comerç i provisió mercantil de necessitats bàsiques.

Això no obstant, la preocupació dels Estats per al seu domini sobirà i el paper de la terra i el territori com a factor clau i estratègic de sobirania (productiu i d'abastiment d'un altre element clau com el demogràfic) motivava que el mercantilisme alimentari pivotés en l'exigència externa de liberalització als països del Sud però alhora interna de proteccionisme al Nord de cara a l'exterior. Els Estats-nació europeus es preocupaven de controlar les importacions fora del seu domini colonial o comercial, com alhora protegir els interessos interns en un sector que històricament havia estat estratègic per a la reproducció de la seva sobirania. Però això canvia i molt a Europa amb la mobilitat del capital transnacional i intersectorial de les darrers dècades, com en el procés de configuració político-econòmica de la Unió Europea dels darrers anys i la ideologia del mercantilisme global transfronterer.

D'una banda, pel neoliberalisme deixa de ser rellevant si es constitueixen latifundis en un país o altre, quan alhora les plusvàlues i cadenes de valor afegit es poden augmentar a través de la importació i exportació quan el Capital pot ser el mateix. Encara que s'instal·li a 5.000 kilòmetres de distància, i menys quan això fa propiciar un sector de negoci en la logística i la distribució comercial capaç de dominar la pròpia producció o els mecanismes d'abastiment i provisió d'una necessitat bàsica (demanda assegurada).

De l'altra, la construcció econòmica europea no és neutre. Al marge d'objectius i relats, la Unió europea és un club econòmic amb interessos asimètrics i desiguals transaccionats entre Estats segons la seva força de domini. Entre d'altres, la Política Agrària Comú (com els ajuts a la pesca) va esdevenir moneda d'intercanvi i compensació en la divisió nacional dels interessos econòmics i productius dels Estats participants en el nou espai econòmic, monetari i duaner. La desindustrialització d'alguns sectors productius (que curiosament després serien claus) a alguns països i regions del Sud, no només va ser fruit de les deslocalitzacions i la fragmentació productiva del nou model outsourcing. Des de l'inici del procés de construcció europea, Estats i elits econòmiques venen disputant-se els impactes de la mateixa en la seva estructura econòmica, així com les futures importacions i exportacions del nou model en  'Què', 'Quant', 'Com' i sobretot de 'Qui' i 'Per a Què' dins del nou club.     

El Ejido i la província d'Almeria.

Almeria

Almeria disposa ja de gairebé 50.000 hectàrees d'hivernacles de regadiu encarat a la producció agroexportadora de tomàquet, síndria, meló, pebrot, carbassó i cogombre principalment a Europa. Els hivernacles no només ocupen ja l'antic 'secarral' pla d'El Ejido i rodalies, sinó que gairebé tota la província (de mar a muntanya i fins a l'últim pam de superfície al límit del parc natural de Cabo de Gata) és territori farfood.  

Souss-Massa, Marroc.

Sousse Massa

En paral·lel a la sobrexplotació i ocupació de sól agrari de producció hortofrutícola a tot Almeria, des del tombant de segle s'ha desenvolupat un parc agrari a la regió del Sous-Massa (Marroc) que abasta ja les mateixes dimensions del 'mar de plàstic' d'Almeria i que està encara en fase de creixement i expansió amb sól ofertat a la seva explotació agroexportadora. El que va ser un espai pilot, avui en dia s'ha estès arreu del Marroc.    

Les condicions de vida i treball entre porcs, mongetes, maduixes o enciams de sud i nord sota la cultura empresarial FARWEST.

A qualsevol persona que treballi als escorxadors de l'expansiva indústria càrnica catalana,  ajupida tot el dia collint maduixes, hortalisses als hivernacles d'El Ejido o al Sous Massa a més de 40 graus, collint 6.000 enciams al dia en els camps de Múrcia o Cartagena, que la seva activitat laboral i econòmica permanent se la justifiqui com a temporal en l'agroindústria intensiva que omple els supermecats a diari, pot resultar una falta de respecte que ratlla l'agressió moral. Però quan alhora la seva tasca es una professió d'infrasalari que se la menysprea en aportació de valor afegit a la cadena del multimilionari negoci agroexportador (oligopoli en alguns casos) de béns de primera necessitat social, l'extractivisme socioeconòmic i cultural legitima el grau de violència estructural en que es fonamenta el mercantilisme fins a justificar la semi-esclavitud. 

Collir un enciam als cams de Cartagena i Múrcia és retribuït entorn a uns 0,03 cèntims d'euro per unitat de cost salarial brut i treballador/a, en règim de contractació legal temporal en el millor dels casos (és a dir, sense costos de recurrències futures per a l'empresari agroexportador), amb una explotació intensiva de recol·lecció i embalatge en cadena d'entre 5000 i 6000 enciams per treballador/a i dia. Un ritme amb costos i riscos de salut (presents i futurs amb impactes personals i també en altres subsistemes de serveis) que corren a càrrec del treballador/a. Al seu torn, els grups empresarials presents a Múrcia tenen una quota de mercat que oscil·la entre el 30% i 80% a l'hivern de tot l'enciam que es comercialitza a Europa.

Mentre aquest enciam iceberg té uns costos salarials globals que no superen els 0,05€ per collidor/a a 'destajo' per a productors en règim d'oligopoli, el seu preu de venta al públic pot fluctuar entre els 0,80 i 1,5€ la unitat al nord d'Europa i fins als 4 i 5€ als països del golf pèrsic. Del preu que paga una persona en un supermecat europeu per un enciam iceberg, el treballador/a que ha collit aquest mateix enciam representa el 2 i el 4% del valor que paga el consumidor/a.

A banda del grup ElPozo en el sector càrnic o grups com BEHR en l'agroexportació (amb diverses filials en la producció i distribució hortofruticola exportadora), un altre dels grups empresarials en els rankings de faturació del model farfood és Fruca Marketing. Aquest grup amb seu a la zona murciana de Fuente Álamos disposa de 4 societats mercantils de producció, distribució i comercialització hortofructícola: LA FORJA, HORTISANO, EXPLOTACIONES MALAGON i FRUCA a Espanya. I una cinquena societat a Biougra, al Sous-Massa marroquí sota el nom de DOUNA EXPORT. Cartagena, Almeria, Ciudad Real, Albacete i Biougra (Agadir, Marroc) són les bases d'operacions productives i logístiques per a l'agroexportació d'enciams, pebrots, melons, síndries i carbassó a Europa i Espanya.

Douna Export
"Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Nullam facilisis nisi ut purus vulputate, sed efficitur nunc porttitor. Nulla eget rhoncus mauris. Praesent eu molestie urna".

Al 2015, gairebé quatre cents treballadors i treballadores del grup FRUCA a Múrcia (la immensa majoria d'orígen marroquí i equatorià al sector) es declaraven en vaga per l'incompliment dels convenis del sector, l'acumulació de contractes temporals de fins a 10 anys en empreses i feines continuades del mateix grup, i sobretot l'encobriment fraudulent a la seguretat social de contractes per obra i servei 'al dia' adaptats amb signatura ex-post a la producció a destajo. És a dir, descomptant les hores de transport col·lectiu al lloc de producció de més de 2 hores de distància i readaptant expost els fulls de salaris i les cotitzacions socials empresarials de jornades laborals de més de 10 hores com a temps parcial en funció de la persona, productivitat observada de l'encarregat i dia. El que es coneix com a destajo modulat irregularment a mida i que es fa signar a posteriori (sense coneixement oral ni capacitat lectora en castellà de molts treballadors). Tant com si equivalgués el contracte diari o temporal en obra i servei a la productivitat subjectiva d'una jornada de 4, 6 o 8 hores segons el criteri d'objectius empresarials de rendibilitat de la colllita i rendiment dels recol·lectors amb independència de les hores de treball, climatologia o físiques dels acumulats.

Les demandes de la vaga eren tant bàsiques com ara respectar els convenis de sector, regularitzar el personal temporal en contractació contínua i permanent a través d'empreses del grup o ett's com a 'personal fixe discontinu' (una figura contractual prevista en l'ordenament jurídic laboral per a adaptar-se aquelles situacions productives i necessitats empresarials de flexibilitat d'hores de treball que per raons del tipus de producció o comandes es poden donar de forma asimètrica durant l'any). Tanmateix, i atesa les llargues distàncies entre les explotacions agràries de les diferents empreses del grup i l'exigència de mobilitat laboral, el respecte a les condicions bàsiques de transport de llarg recorregut de Múrcia fins a Almeria, Albacete o Ciudad Real atès que s'havien reportat casos i denúncies d'accidents en mitjans de transport col·lectiu sense assegurança ni condicions tècniques dels vehicles (ITV).

La reacció empresarial a la vaga va ser radicalment expeditiva, amb l'acomiadament disciplinari o la mera no crida i liquidació (en aprofitament forçat del règim d'obra i servei) de centenars de treballadors magrebins. El servei de traducció i mediació durant el conflicte que va aportar un sindicat majoritari (de tradició industrial o pública, però sense presència física i real als camps ni capacitat de penetració entre la població immigrada que arriba fins al 90% del sector) amb una persona magrebí contractada pel sindicat va acabar amb el traductor i els treballadors damnificats constituint un sindicat propi del sector en el decurs del mateix conflicte.

Les represàlies van ser greus, amb l'afegit de manca de cobertura legal de la vaga dels treballadors en primera instància i l'existència massiva de contractes d'obra i servei amb acomiadaments sense retorn o picaresca en la gestió, els recels dels sindicats majoritaris davant d'una lluita laboral fora del seu control i direcció, i sobretot la negativa de la part empresarial a acceptar una vulneració sistemàtica acumulada durant molts d'anys sense que existissin contrapartides disciplinàries. Des de llavors però, algunes condicions van començar a canviar tímidament per altres treballadors i treballadores futurs, van començar a formalitzar-se els primers contractes 'fixes discontínuus' i un avanç en el control sindical sobre possibles arbitrarietats en les cotitzacions i retribucions de les jornades. Salaris que fins llavors havien oscil·lat entre els 20 i els 40€ per dia segons el rendiment (per sota dels 800€ i amb disponibilitat permanent per treballar a dies o sense preavís qualsevol dia de la setmana)

Enciams

Malgrat contextos diferents, la situació actual al camps de Múrcia dels darrers anys no és molt diferent a la d'Almeria o El Ejido de finals dels 90 i principis dels 2000. Un conflicte latent en un polvorí que va esclatar amb l'espurna d'una agressió i va fer emergir un conflicte ètnic visible des de feia temps: amb la segregació en els espais comuns, residencial i comercial, una desigualtat extrema en la distribució de la riquesa derivada del treball al camp, i la immaduresa d'una societat amb dificultats per a la normalització de l'acollida i la diversitat. Una societat però, que al seu torn sí té normalitzada l'explotació, la desigualtat o la vulneració de drets socials bàsics i el frau a la seguretat social d'un model extractivista de capitalisme alimentari que ho fomenta.

Almeria pot ser la província amb més PIB per càpita d'Andalusia, però en l'imaginari col·lectiu se la identifica com la més pobre o el farwest en un Mar de Plàstic. Per la seva banda, de Múrcia poc en transcendeix a l'exterior, ni es coneixen gaires estructures organitzatives fortes que visibilitzin i des-normalitzin l'explotació extractiva de recursos i persones. Dos territoris frontissa entre els que tampoc hi ha molt vincle cultural ni social, però que en ambdós casos compten amb una dificultat afegida per fer respectar els drets humans i els drets socials bàsics: l'associació i arrelament cultural en l'imaginari col·lectiu dominant de que el Progrés econòmic i social en aquests territoris ha vingut pel desenvolupament del model farfood de monocultiu agroexportador, l'extractivisme ambiental i l'explotació de persones i recursos naturals d'un model que els ha fet avançar en el PIB. I amb l'afegit, que alhora la població exposada a major vulneració de drets n'és la població immigrada (qui treballa als latifundis i hivernacles agroexportadors).

Més del 90% dels treballadors i treballadores del camp en règim d'explotació i baixos salaris són fonamentalment persones magrebís i subsaharianes. Moltes de les quals accepten aquestes feines amb el desig de palanca transitòria per regularitzar la seva situació i emigrar en el futur a d'altres indrets i feines amb millors condicions. O bé acabant per retornar als països d'origen. O malgrat no sigui massiu però sí significatiu, com ha succeït en alguns casos: el trànsit empès d'algunes dones romanes o africanes, des dels camps del sudest espanyol al sector de la prostitució de la zona (on han venut el seu cos com a força de treball per necessitat, per promeses de millor retribució o després forçades en xarxes mafioses)

En el cas del Marroc, la diferència amb les explotacions agroexportadores d'Almeria o Múrcia és que el sector està feminitzat per sobre del 90%. La dona treballadora dels hivernacles del Sous Massa o de les maduixeres del nord, entre d'altres, és la immensa majoria del personal present al camp. Els homes tenen feines de transport, vigilància, control i comercialització. Com apunta Saida Drissi (presidenta de l'Associació Democràtica de Dones del Marroc), els estudis estimen que en el món rural el 93% de les dones ocupades ho estan en l'agricultura, per un 64% en el cas dels homes. I en el cas de les explotacions agràries mixtes (amb capital estranger), la feminització i la divisió sexual del treball encara és més acusada i segmentada.

En les finques exportadores, el capital transnacional segmenta la seva demanda força de treball prioritàriament en les dones joves, solteres i sense càrregues familiars. Com és habitual veure també en alguns casos al sudest espanyol, l'accés a aquests treballs està sovint intermediat pels homes transportistes. És a dir, homes que a banda de portar les dones fins a les explotacions agràries, també seleccionen personal (com si fos un cap de quadrilla que subministre les necessitats de peonatge diari) sota demanda del patró. Un context en el que són constants les transaccions monetàries o sexuals que exigeix el transportista per accedir a la feina i un medi que ho facilita. La desigualtat de gènere i patriarcal esdevé quadruple: en la divisió sexual dels tipus de treball, en el cost o abús sexual coactiu per accedir al treball pel transportista intermediari, els requisits físics i familiars d'accés requerits pel patró, així com en les condicions físiques i retributives en el treball.

Colonialitat interna i externa

Treballadores del camp

Sobre el terreny es fa molt evident, que hi ha una combinatòria entre estaments que poden optar a generar economia a la zona, mentre que hi ha amplis substrats de població que no té opcions reals de viabilitat. Aquelles persones que es mouen en l’espai de l’extrema pobresa i que no poden accedir als incentius per l’agricultura comercial o el turisme, es veuen expulsades de les seves zones d’origen per nodrir les bases de la mà d’obra barata, explotada, desvinculada de les seves xarxes socials i comunitàries, exposades a la vulneració estructural dels seus drets dins el sistema agrícola per l’exportació. L’abandó dels sistemes d’oasis, facilita l’avenç d’un desert que no té vida.

A partir de les diferents informacions exposades es donen els elements suficients per establir que hi ha una relació colonial interna i externa de forma simultània, a partir de la confrontació dels principis i prioritats de models de societat que responen a interessos contraposats i que aquesta pràctica, tant a nivell intern com a nivell extern, es fa possible per la imbricació de dos nivells: un associat al coneixement i l’altre, més explícit, associat a les relacions de poder que es materialitzen per mitjà de tractats de lliure comerç i acords internacionals per l’impuls de l’economia.

Si tenim en compte totes les informacions es pot veure de forma clara com hi ha una relació estreta entre la pèrdua de drets de les persones de les societat vinculades als oasis, com efecte de polítiques per l’impuls de la modernitat. Aquesta pèrdua de drets es dona en un marc més ampli de desmantellament de sistemes sociopolítics propis de la zona del Sud-Est del Marroc, que de forma històrica, han estat desenvolupant pràctiques de sostenibilitat ecològica. Per tant, hi ha un paral•lelisme entre la pèrdua de drets històrics associats a les formes de vida pròpies dels ecosistemes dels awdiyat, vehiculats per mitjà del dret a la terra amb formes de govern comunitari i el trencament dels equilibris ecosistèmics, de la mà de models de gestió integral de recursos hídrics planificats i controlats des del govern.

Efectes que posen de manifest que les epistemologies occidentals que fonamenten la seva legitimitat en al superioritat en torn el coneixement científic, finalment, són aquelles que responen a lògiques colonials tant dins com fora del Marroc i que la seva finalitat és justificar el desplegament de l’espoli i l’empobriment.

  • Ernest Gutiérrez
    Ernest Gutiérrez, llicenciat en ciències polítiques (UAB) amb estudis de màster i postgrau en sociologia jurídica (UB), participació i desenvolupament sostenible (UAB), comunicació.

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand