Entre canals i porcins

La versió catalana de l'extractivisme agroexportadora

Secció

Extractivisme
22 MARÇ 2019
BARCELONA
ERNEST GUTIÉRREZ
Embassament

Del Pla Vert i el Segarra-Garrigues passant per l'experiència del Tajo-Segura

L’aigua és un element clau per a l’agricultura, determinant en el cas del regadiu i la rendibiltat d’explotació intensiva de la terra. Per fer possible el model d’especialització agroexportadora a escala global, les macro-infraestructures hídriques es projecten com a necessitat del model i alhora com una oportunitat de negoci tant pel que fa a la construcció, explotació i gestió dels recursos hídrics. Dit d’una altra manera (com també succeix amb els complexos turístics d’hotel, golf i spa), per convertir un sector agroalimentari intensiu en potència internacional,  l’aigua i les infraestructures hídriques són una de les claus imprescindibles (conjuntament amb les infraestuctures de transport, la mà d’obra i la tecnologia). Però amb quins impactes i per a quina economia? Un dels casos exemplars recents més frepants i il·lustratius és el Transvasament del Tajo-Segura i el que s'ha fet visible ara anys més tard amb el desenvolupament dels models de monocultiu Farfood i turístic.

Transvasament Tajo-Segura
El Mar Menor, al borde del colapso
El Mar Menor, al borde del colapso

El País, 7 juliol 2017

Una masa de espumas y malos olores cubren el Tajo a su paso por Toledo
Una masa de espumas y malos olores cubren el Tajo a su paso por Toledo

El Confidencial, 15 octubre 2016

El río Tajo se muere
El río Tajo se muere

El Mundo, 8 agost 2017

Murcia pagará a Florentino Pérez cinco veces el precio inicial de una desaladora que apenas funciona

Público, 19 de maig de 2016

Las grandes empresas del Campo de Cartagena se unen para construir dos desaladoras

La Verdad, 28 novembre 2017

«Esta planta se paga sola»

La Verdad, 11 desembre 2017

"las dos desaladoras proyectadas -si se llevan finalmente a cabo- solo resolverán el 25% del déficit de la cuenca del Segura. Quieren asegurar un caudal mínimo con el que puedan producir, pero que está muy lejos de cubrir todas las necesidades"

La Verdad, 18 febrer 2018

http://www.diarioinformacion.com/elda/2018/02/18/ladrillo-lechuga/1989883.html
Del ladrillo a la lechuga

Diario Información, 19 febrero 2018

  • El Mar Menor, al borde del colapso
    El Mar Menor, al borde del colapso

    El País, 7 juliol 2017

  • Una masa de espumas y malos olores cubren el Tajo a su paso por Toledo
    Una masa de espumas y malos olores cubren el Tajo a su paso por Toledo

    El Confidencial, 15 octubre 2016

  • El río Tajo se muere
    El río Tajo se muere

    El Mundo, 8 agost 2017

  • Murcia pagará a Florentino Pérez cinco veces el precio inicial de una desaladora que apenas funciona

    Público, 19 de maig de 2016

  • Las grandes empresas del Campo de Cartagena se unen para construir dos desaladoras

    La Verdad, 28 novembre 2017

  • «Esta planta se paga sola»

    La Verdad, 11 desembre 2017

  • "las dos desaladoras proyectadas -si se llevan finalmente a cabo- solo resolverán el 25% del déficit de la cuenca del Segura. Quieren asegurar un caudal mínimo con el que puedan producir, pero que está muy lejos de cubrir todas las necesidades"

    La Verdad, 18 febrer 2018

  • http://www.diarioinformacion.com/elda/2018/02/18/ladrillo-lechuga/1989883.html
    Del ladrillo a la lechuga

    Diario Información, 19 febrero 2018

El Trasvasament del Tajo-Segura és una de les infraestructures que expliquen que a la Regió de Múrcia hi hagi 85.000ha. de regadiu intensiu, amb exportacions hortofrutícoles que superen els 2.000 milions €/any.

Dels 600.000m3 de transvassament d'aigua a l'any, 2/3 són per al regadiu. Menys del 20% és per abastiment d'aigua potable, i dintre del qual es compta l'ús d'aigua per als 28 milions de places en establiments turístics d'Alacant i el Mar Menor. Regadius agroexportadors, indústria de processat alimentari i complexos turístics configuren el model socioeconòmic de desenvolupament extractivista "terra, regadiu i golf".

Als mesos d'hivern, la quota de mercat dels holdings agroalimentaris de la regió es situa entre el 50 i el 80% de tot l'enciam que es comercialitza a Europa. Un estudi de Price WaterHouse Coopers, situava el valor agregat de les explotacions  en torn als 900 milons d'euros l'any 2012.

A banda del tipus d'ocupació i desigualtat social per raó de classe, gènere i ètnia que genera aquest model, els impactes ambientals no són millors. Com fa anys denunciaven col·lectius ecologistes -i ara recullen diaris i fiscalia (veure Mapa interactiu)-, es donen situacions d'escassetat i de greu contaminació al Mar Menor pels usos químics al camp.

La versió extractivista catalana de Canals i Porcins

Catalunya no és queda gaires pasos enrera en el desenvolupament de monocultiu agroalimentari encarat a l’exportació. Ans al contrari: el camp de les comarques de Ponent, centre de Catalunya i Girona han observat en les darreres dècades com l’engreixament, matança i processat massiu de carn a escala industrial han convertit Catalunya en una potència exportadora de porcí. Com també, en la construcció de les grans infraestructures de transformació del medi per a l’agroexportació a través del reg intensiu.

A principis dels 2000, el nou Dorado del Reg català prenia forma sota el nom de Canal Segarra Garrigues. Un projecte majestuós d’obra civil que havia de transformar el secà, des de Rialb a les Garrigues, en una font de progrés i impuls imparable cap a la productivitat i rendibilitat de l’agricultura catalana. Gairebé dues dècades després, el polèmic i sobrecostós projecte es desenvolupa amb retards al mateix canal principal que ha de conectar el pantà de Rialb amb el nou embassament d’Albagés. Mentre els canals secundaris d’inversió privada són encara una incògnita sobre el futur d’aquesta obra faraònica, emergeixen nous actors com holdings i filials de capital de la construcció al món agrari sota el risc d’especulació i concentració de la terra encarada a l’expansió del model farfood

Transvasament Segarra Garrigues

Amb 85 kilòmetres entre el Pantà de Rialb i la nova presa d’Albagés, la infraestuctura afecta a 6 comarques i 73 termes municipals. Segons ASG i la Comunitat de Regants privats, té una capacitat de bombeig de 40m3 per segon. El macro cabal d’aigua previst per a l’obra es situa entre 5.000 i 6.000 m3 per hectàrea. I el total d’hectàrees que Generalitat i Govern de l’Estat van preveure com a objectiu de reg eren més de 70.000 hectàrees amb 16.000 regants.

Després de la Línia 9 del Metro, el Canal ocupa el 2on lloc del ranking en cost d'infraestuctura de la Generalitat. En un inici, el Canal Segarra Garrigues es va pressupostar en torn als 1.500 milions d’euros, dels quals 1/3 (canal principal) anaven a càrrec de l’Estat i 2/3 a càrrec de Generalitat, concessionària i regants

L’any 2015 ja s’havien superat els 1.000 milions d’euros de despesa executada, en una obra per fases i que es construeix per trams, amb els que llavors només s’havia assolit cobertura al 10% dels regants.

A finals del 2017, després de 15 anys de l'inici del projecte, no s’havien acabat les obres del nou pantà d’Albagés (a càrrec de l'Estat i adjudicat a Dragados i Benito Arnó per 60 milions d’euros). El nou pantà tindrà una capacitat de 800 milions de metres3 d’aigua de reg i es preveu inundar-lo al 2018. Per la seva banda, els objectius d'ASG, Generalitat de Catalunya i la Comunitat de Regants és arribar a les 10.000 hectàrees de superfície regada aquest 2018, és a dir, només un 14% de les 70.000 hectàrees de l’obra faraònica.

Els dubtes que plantegen aquests models d’extractivisme agroalimentari exportardor com a desenvolupament socioeconòmic són múltiples, especialment quan es projecten com a Progrés i no s’albira la materialització d’alternatives materials i reals en el territori amb capacitat per plasmar formes de vida i treball suficient present i futur per a la majoria de la població. Especialment en situacions d’escassetat, insuficiència i precarietat. Però els fets demostren més enllà de la memòria, que els cants de sirena del Progrés basat en l’extractivisme i l’explotació màxima possible dels recursos humans, naturals i territorials (amb la transformació agressiva si s’escau) conflueixen tant amb escenaris de necessitat, com en situacions d’expectativa d’un nou Dorado o vaques grassesAmb crisi i sense.

El monocultiu econòmic del turisme, del porcí, de l’agroindústria o del dinamisme mercantil de l’obra i la construcció com una roda a fer crèixer per sí mateixa, es troben en el rerafons del model social i econòmic de vida que es desenvolupa o vol desenvolupar-se. No és un model en abstracte, sinó activitats, pràctiques i mitjans amb impactes reals sobre les relacions socials i el propi medi, a curt i mig termini. I que ens plantegen el debat de fons sobre la producció i provisió de necessitats socials: col·lectivament i per dret o individualment objecte de mercantilització. Això no obstant, el que és segur, és que el model impacta igualment sobre el patrimoni col·lectiu com l'aigua, el territori i també els pressupostos públics (amb els que es cofinancien i cedeixen l'explotació de recursos). 

El model Farfood no està exempt de dependències. Ans al contrari, esdevé geopolític i dependent de la geopolítica, dels factors i aliances econòmiques a escales difícilment abastables a nivell local. I per poder competir constantment amb tercers llunyans, alimenta una doble carrera simultània i bulímica. D'una banda, una carrera a l'alça de necessitats, producció i infraestructures que el propi mercantilisme de monocultiu exportador genera per ser competitius. I de l'altra, una carrera constant a la baixa per reduir costos humans, drets socials i temps per què sempre hi haurà algú disposat a practicar el mateix model extractivista. A Catalunya, Múrcia, Almeria, el Marroc o països a milers de kilòmetres. Ara bé, hi ha alternatives a les pràctiques i relats de Benvingut Mr.Marshall?

Com es qüestionava recentment el periodista Miquel Andreu a les Jornades Farfoodland, captalisme alimentari, drets socials i sostenibilitat, cal plantejar-se el problema en la seva totalitat, gènesi, dimensions i objectius bàsics de fons. Què, quan, quant, per a què i per a qui. Posar a debat l’equilibri i la relació entre les necessitats socials d’una població amb el model productiu i desenvolupament socioeconòmic que es projecta i s’implanta. Preguntar-se si aquest equilibri existeix, si les polítiques econòmiques i de desenvolupament territorial caminen en aquesta direcció. Ja sigui amb el porcí, la fruita dolça, les hortalisses, la distribució de la terra o l’energia. En aquest, sentit el cas del Canal Segarra Garrigues és paradigmàtic en aquest sentit, perquè és el darrer i més recent, amb experiències prèvies. I perquè més enllà fins i tot del debat ètic, posa de manifest la desproporció de la infraestructura des d’un orígen (amb la seva magnitud del cabal de reg per hectàrea a l’hora d’augmentar la productivitat i rendibilitat de la terra necessària pels pagesos de la zona), els impactes financers de l’obra sobre els pressupostos i l'endeutament de l’Administració pública (que hipoteca altres inversions i a l’hora sense gestió directe, mitjançant concessionàries a termini), l’especulació i foment de la concentració de la terra (pel propi mecanisme de planejament, gestió i finançament de l’obra), el tipus d’economia sense retorns socials ni en la diversificació al territori, els interessos creuats, etc.

Més enllà fins i tot dels debats ètics, hi ha un element clau. El model socioeconòmic que s’impulsa té impactes en el tipus de relacions laborals i ocupació, present i futura. En la terra i la seva distribució, també present i futura. En el medi ambient, local i global: és construeixen grans infraestuctures hídriques, però també fa necessaris grans corredors ferroviaris, infraestuctures aeroportuàries i viàries, macrozones logístiques, gestions complexes i contaminants de tot tipus de transport, un cost energètic altíssim en tot el cicle porta a porta, i molts costos a tots els nivells que la fragmentació productiva i societària en holdings de la cadena productiva no imputa interessadament. Però que paguem totes, directament o indirectament, no només monetàriament en la compra-venta a un supermercat. En aquest sentit, el debat dels darrers temps sobre la gran infraestructura del Corredor Mediterrani ferroviari intermodal ha teixit aliances empresarials a favor del projecte al llarg del litoral mediterrani. Tot i els vincles de les elits empresarials i polítiques al conjunt d'un Mediterrani fraccionat ideològicament i administrativament, s'han anat vencent ressitències fins a actuar com a lobby empresarial incipient per reclamar la infraestructura amb fons públics. Entre els impulsors, hi ha distingits grups empresarials agroalimentaris i logístics del sector alimentari. Certament, el ferrocarril podria ajudar a descongestionar autopistes i reduir el pas de camions. El dubte però, és sí en el fons, el Corredor no és el reeiximent del Model extractivista Farfood versionat de sostenible i obres faraòniques que no beneficien la diversificació econòmica, la demanda interna i l'activitat econòmica local de retorn. Sobretot en un país que ja exporta més hortalisses, fruites i porcs en  contenidors frigoritzats que no pas automòbils. Per mar, carretera o via fèrria.

  • Ernest Gutiérrez
    Ernest Gutiérrez, llicenciat en ciències polítiques (UAB) amb estudis de màster i postgrau en sociologia jurídica (UB), participació i desenvolupament sostenible (UAB), comunicació.

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand