EXPLOTACIÓ IMPORT/EXPORT

El model Farfood no és allò que un dia mengem en un restaurant libanés, italià o japonès, el consum de kiwi neozelandès cultivat ara en un lloc més proper, un plàtan que ve de les Canàries o una taronja valenciana en la mateixa terra on fa poc més d'un segle hi havia monocultiu de vinya. Gastronomia i influències llunyanes que han penetrat en l'àmbit local han existit i existiran. Com també els fenomens migratoris són positius alhora que enriqueixen la diversitat en totes les esferes. També en la introducció de cultius o tècniques i cultures de transformació. Però un model és una estructura, un patró dominant o un sistema en les formes de concebre i organitzar les activitats que es fan. Tant cultural o ideològic, com dels modes de producció i provisió de béns o necessitats. No és neutre, respon a uns o altres interesos, dinàmiques i impactes.  

En el camp alimentari, el mercantilisme actual concep l'alimentació com un objecte mercantil per a l'agroexportació de monocultiu especialitzat, l'extracció de recursos naturals, l'explotació laboral i la gran distribució a milers de kilòmetres en competència ferotge i global. Amb qualsevol aliment, al marge dels impactes en el medi i les persones que provoca. I en direcció contrària a la cobertura de necessitats socials o la capacitat d'un propi territori per proveir-les i abastir-se sostenible i suficientment. És el model Farfood, a sud i a nord, un 'dorado' extractivista projectat com a oportunitat de 'progrés', acumulació i riquesa de monocultiu. Des de la indústria càrnica a Catalunya, els camps d'enciam a Múrcia i els hivernacles d'Almeria fins a les explotacions agroexportadores de capital transnacional al Marroc.         

L'EXPANSIÓ DEL MODEL FARFOOD A EUROPA I L'ESTRUCTURA MERCANTIL D'EXPLOTACIÓ SISTEMÀTICA DE DRETS SOCIALS.

A l'Europa dels anys 90 i principis del 2000 s'han anat consolidant les bases del que ha esdevingut un model dominant d'estructura productiva i comercialització deslocalitzada de l'abastiment alimentari. El comerç agrícola internacional (com el de matèries primeres, tecnologia agrícola i llavors) existeix des de fa molts segles en un àmbit productiu de necessitats bàsiques mercantilitzat com l'alimentació. Però en els darrers temps, el mercantilisme alimentari a Europa ha virat cap al monocultiu extractivista d'especialització i fragmentació productiva, la deslocalització i l'agroexportació massiva transnacional amb grans plataformes logístiques de distribució Farfood tant a Sud com a Nord. 

L'àmbit alimentari (tot i sotmés a fortes regulacions o desregulacions segons l'època), a l'Europa occidental de postguerra no va ser objecte de la desmercantilització en la provisió de necessitats bàsiques com ho van ser llavors en alguns països l'ensenyament, la sanitat, la cobertura de protecció econòmica a la vellesa, la desocupació o malaltia sobrevinguda. Dit d'una altra manera, l'alimentació va quedar fora del pacte capital-treball que va donar orígen als Estats de Benestar de l'Europa occidental tant en la vessant productiva com de serveis de provisió. L'alimentació i la terra es van concebre com un sector productiu de béns d'explotació, comerç i provisió mercantil de necessitats bàsiques.

Això no obstant, la preocupació dels Estats per al seu domini sobirà i el paper de la terra i el territori com a factor clau i estratègic de sobirania (productiu i d'abastiment d'un altre element clau com el demogràfic) motivava que el mercantilisme alimentari pivotés en l'exigència externa de liberalització als països del Sud però alhora interna de proteccionisme al Nord de cara a l'exterior. Els Estats-nació europeus es preocupaven de controlar les importacions fora del seu domini colonial o comercial, com alhora protegir els interessos interns en un sector que històricament havia estat estratègic per a la reproducció de la seva sobirania. Però això canvia i molt a Europa amb la mobilitat del capital transnacional i intersectorial de les darrers dècades, com en el procés de configuració político-econòmica de la Unió Europea dels darrers anys i la ideologia del mercantilisme global transfronterer.

D'una banda, pel neoliberalisme deixa de ser rellevant si es constitueixen latifundis en un país o altre, quan alhora les plusvàlues i cadenes de valor afegit es poden augmentar a través de la importació i exportació quan el Capital pot ser el mateix. Encara que s'instal·li a 5.000 kilòmetres de distància, i menys quan això fa propiciar un sector de negoci en la logística i la distribució comercial capaç de dominar la pròpia producció o els mecanismes d'abastiment i provisió d'una necessitat bàsica (demanda assegurada).

De l'altra, la construcció econòmica europea no és neutre. Al marge d'objectius i relats, la Unió europea és un club econòmic amb interessos asimètrics i desiguals transaccionats entre Estats segons la seva força de domini. Entre d'altres, la Política Agrària Comú (com els ajuts a la pesca) va esdevenir moneda d'intercanvi i compensació en la divisió nacional dels interessos econòmics i productius dels Estats participants en el nou espai econòmic, monetari i duaner. La desindustrialització d'alguns sectors productius (que curiosament després serien claus) a alguns països i regions del Sud, no només va ser fruit de les deslocalitzacions i la fragmentació productiva del nou model outsourcing. Des de l'inici del procés de construcció europea, Estats i elits econòmiques venen disputant-se els impactes de la mateixa en la seva estructura econòmica, així com les futures importacions i exportacions del nou model en  'Què', 'Quant', 'Com' i sobretot de 'Qui' i 'Per a Què' dins del nou club.     

La descapitalització (pública i privada) en la indústria del metall i el sector naval com les lluites en el sector ramader i lleter des de finals dels 80 als 2000 a Espanya, no es van produir només per crisis financeres, dependència energètica o productivitat. Tampoc l'agricultura francesa, ni ara la propera. Hi ha també factors geopolítico-econòmics i estratègics de divisió productiva en el nou marc. Interessos entrecreuats com també resistències i contradiccions que genera el propi model farfood extractivista. Des dels mediàtics abocaments de productes hortofrutícoles d'orígen espanyol que reventen preus al mercat intern francès, fins a les queixes de productors espanyols per l'impacte d'agroexportació marroquí amb el mateix destí (mentre alhora els armadors de pesca extractiva demanden poder arrosegar el seu fons marí)          

Del sud de 'sol i platja' fins al 'miracle agroexportador del rebost europeu'.

Si la bombolla immobiliària i el sectors de la construcció, financer i turístic van ser una vàlvula per al desenvolupament econòmic a l'Estat espanyol des de finals dels anys 90 fins a la primera dècada dels 2000, l'exportació agroalimentària ha acabat esdevenint punta de llança per aquestes regions al sud dels pirineus abans, durant i sobretot després la crisi immobiliària.

L'especialització en la mercantilització del territori com a objecte de comerç i mecanisme de monocultiu extractiu, de platja, golf i regadiu, va trobar en el mediterani un caldo de cultiu i oportunitat de creixement per a l'agroindústria i la seva llei farwest. Amb la suma de dos factors afegits: d'una banda, tot un negoci constructiu per readaptar i re-canalitzar els seus excedents, stocks i capitals sobre el que havia pivotat la fràgil i especulativa nova estructura socioeconòmica (i que ara emergeix tant en la construcció i explotació d'infraestructures com en la terra com a valor refugi). I de l'altra, ser alhora zona frontissa de recepció de població immigrada per raons econòmiques o conflictes a l'Africa i Orient mitjà. Població necessitada, fora del control fiscal de l'Estat sobre el teixit empresarial i aprofitable pels capitals agroextractius com a ma obra intensiva (per a la seva explotació en condicions precàries sense força de negociació col·lectiva, reposició constant d'stocks laborals i demanda a la seva disposició amb posició de domini coactiu). 

Tant és així que una de les regions d'Andalusia històricament més pobre i tradicionalment emigrant com Almeria al llarg del segle XX, ja venia repuntant posicions des dels anys setanta en els indicadors de producció de riquesa i renda per càpita (al marge de l'equitat en la seva distribució). Mentre a la costa malaguenya no quedava gairebé ni un pam de terra urbanitzable al litoral de monocultiu turístic, a la costa d'Almeria el que no ha acabat quedant és ni un pam per a més hivernacles. La internacionalització econòmica de la zona esdevenia un fet consumat a través de l'especialització en els serveis d'abastiment alimentari a Europa com a mitjà de producció, d'explotació i competència a preus baixos que anava en consonància amb l'aposta pel nou model neoliberal de creixement i acumulació en el consum a llarga distància. D'un secarral àrid i pobre se'n feia un rebost de regadiu encarat a la nova estructura socioeconòmica de la era eurocomunitària. A principis del 2000, el 'miracle' del nou western d'Eldorado ja no era un desert per a doblatges de Holliwood a Cabo de Gata, sinó zones com un Ejido que encapçalava el ranking d'oficines bancàries per cada mil habitants de tot l'Estat espanyol i era notícia als diaris.  

Cajamar

Però el sudest espanyol de Múrcia a Almeria, no serien casos aïllats, sinó la punta d'un iceberg del capital espanyol i europeu agroalimentari de model farfood. Per exemple, Ebro Foods i el Grup Puleva es van convertir en líders mundials de sectors com l'arròs, on feia temps que l'extractivisme en països del sud era pràctica habitual. A través de Mundiriz (que comercialitza entre d'altres, marques com La Cigala, SOS o Nomen) es van instal·lar a Larraix i Kenitra per a l'explotació i expansió productiva, no sense conflictes greus i que van acabar amb la militarització com a resposta a les demandes locals de la població.

Al mateix temps, entre finals dels anys 90 i principis dels 2000, aprofitant el boom d'El Ejido i les limitacions de terra mobilitzable a Almeria, el creixement de la febre agroexportadora i les polítiques d'atracció d'oportunitats del Marroc per al desenvolupament del capital amb igual destí, es va configurar un dels primers macro parcs agraris al Sous-Massa seguint el mateix patró amb la presència de capital espanyol i francès. El 'nou ejido marroquí' assajava el que acabaria esdevenint un model socioecònomic estratègic del règim a mig termini. Sense ocupar a dia d'avui tota la superfície disposada per ser explotada com a monocultiu de reg intensiu, els hivernacles del Sous Massa ja abasten els 500 kilòmetres quadrats d'explotacions agroexportadores (igual que la província d'Almeria) amb els mercats europeus com a principal destí.   

El Ejido i la província d'Almeria.

Almeria disposa ja de gairebé 50.000 hectàrees d'hivernacles de regadiu encarat a la producció agroexportadora de tomàquet, síndria, meló, pebrot, carbassó i cogombre principalment a Europa. Els hivernacles no només ocupen ja l'antic 'secarral' pla d'El Ejido i rodalies, sinó que gairebé tota la província (de mar a muntanya i fins a l'últim pam de superfície al límit del parc natural de Cabo de Gata) és territori farfood.  

Souss-Massa, Marroc.

En paral·lel a la sobrexplotació i ocupació de sól agrari de producció hortofrutícola a tot Almeria, des del tombant de segle s'ha desenvolupat un parc agrari a la regió del Sous-Massa (Marroc) que abasta ja les mateixes dimensions del 'mar de plàstic' d'Almeria i que està encara en fase de creixement i expansió amb sól ofertat a la seva explotació agroexportadora. El que va ser un espai pilot, avui en dia s'ha estès arreu del Marroc.    

El Sous-Massa és només una de les 16 regions agrícoles del Marroc i el seu parc d'hivernacles ocupa ja la superfície agroexportadora d'Almeria amb molt més marge de sól ofertat diposnible. Dels seus hivernacles (més algunes zones aïllades de Safi) ve bona part del consum europeu hortofrutícola de tomàquet, pebrot, carbassó i mongeta verda entre d'altres. De Larraix, Kenitra i altres províncies al nord venen la maduixa o l'arròs d'Ebro Foods, els cítrics amb royalties nadorcott o de les regions del centre i sud orientals, l'oli d'oliva de capital i marca espanyola comercialitzat en grans superfícies. Això avui, doncs el Pla Vert té per objectiu multiplicar la superfície dedicada a l'agroexportació, optimitzar tecnològicament el seu rendiment i dinamitzar el territori per mitjà d'aquest model de desenvolupament econòmic a les 16 regions diversificant l'especialització de les mateixes segons el producte a exportar. I en el cas hotofrutícola, doblar el valor de les exportacions a dia d'avui.  

Només el parc d'hivernacles del Sous.Massa i d'Almeria que abasteixen els mercats europeus, equivalen a disposar de la superfície sencera (sense arbres, pobles ni edificis ni cases) de la Cerdanya i Andorra juntes, una mica més del Bages complet deforestat i desplobat, del Baix llobregat i el Barcelonès junts sense pam urbaitzable i  industrialitzable, com gairebé la superfície acumulada dels dos vallesos o el baix i alt empordà plegats.  Això sense comptar el camp de Múrcia i Cartagena.   

Les condicions de vida i treball entre porcs, mongetes, maduixes o enciams de sud i nord sota la cultura empresarial far(w)est.

A qualsevol persona que treballi als escorxadors de l'expansiva indústria càrnica catalana,  ajupida tot el dia collint maduixes, hortalisses als hivernacles d'El Ejido o al Sous Massa a més de 40 graus, collint 6.000 enciams al dia en els camps de Múrcia o Cartagena, que la seva activitat laboral i econòmica permanent se la justifiqui com a temporal en l'agroindústria intensiva que omple els supermecats a diari, pot resultar una falta de respecte que ratlla l'agressió moral. Però quan alhora la seva tasca es una professió d'infrasalari que se la menysprea en aportació de valor afegit a la cadena del multimilionari negoci agroexportador (oligopoli en alguns casos) de béns de primera necessitat social, l'extractivisme socioeconòmic i cultural legitima el grau de violència estructural en que es fonamenta el mercantilisme fins a justificar la semi-esclavitud. 

Collir un enciam als cams de Cartagena i Múrcia és retribuït entorn a uns 0,03 cèntims d'euro per unitat de cost salarial brut i treballador/a, en règim de contractació legal temporal en el millor dels casos (és a dir, sense costos de recurrències futures per a l'empresari agroexportador), amb una explotació intensiva de recol·lecció i embalatge en cadena d'entre 5000 i 6000 enciams per treballador/a i dia. Un ritme amb costos i riscos de salut (presents i futurs amb impactes personals i també en altres subsistemes de serveis) que corren a càrrec del treballador/a. Al seu torn, els grups empresarials presents a Múrcia tenen una quota de mercat que oscil·la entre el 30% i 80% a l'hivern de tot l'enciam que es comercialitza a Europa.   

Mentre aquest enciam iceberg té uns costos salarials globals que no superen els 0,05€ per collidor/a a 'destajo' per a productors en règim d'oligopoli, el seu preu de venta al públic pot fluctuar entre els 0,80 i 1,5€ la unitat al nord d'Europa i fins als 4 i 5€ als països del golf pèrsic. Del preu que paga una persona en un supermecat europeu per un enciam iceberg, el treballador/a que ha collit aquest mateix enciam representa el 2 i el 4% del valor que paga el consumidor/a.   

A banda del grup ElPozo en el sector càrnic o grups com BEHR en l'agroexportació (amb diverses filials en la producció i distribució hortofruticola exportadora), un altre dels grups empresarials en els rankings de faturació del model farfood és Fruca Marketing. Aquest grup amb seu a la zona murciana de Fuente Álamos disposa de 4 societats mercantils de producció, distribució i comercialització hortofructícola: LA FORJA, HORTISANO, EXPLOTACIONES MALAGON i FRUCA a Espanya. I una cinquena societat a Biougra, al Sous-Massa marroquí sota el nom de DOUNA EXPORT. Cartagena, Almeria, Ciudad Real, Albacete i Biougra (Agadir, Marroc) són les bases d'operacions productives i logístiques per a l'agroexportació d'enciams, pebrots, melons, síndries i carbassó a Europa i Espanya.

En aquest sentit, al 2013 la seva filial DOUNA era objecte d'una vaga en territori marroquí pels horaris de treball sota més de 50 graus sota el plàstic als hivernacles del Sous Massa i les negatives negatives de l'empresa a reconèixer el dret de sindicació i negació col·lectiva (i que van suposar acomiadaments expeditius), el compliment del salari mínim , la demanda d'un dia de descans setmanal i la constitució d'un comitè de salut laboral. Però no seria la única vaga ni conflicte laboral per les pràctiques econòmiques i laborals d'aquest grup al Marroc. Sinó que també a les seves explotacions agroexportadores de Múrcia, Almeria i Albacete els conflictes amb els treballadors i treballadores del camp amb les pràctiques del grup s'han succeïnt en aquest darrers anys per motius similars al mateix temps.   

Al 2015, gairebé quatre cents treballadors i treballadores del grup FRUCA a Múrcia (la immensa majoria d'orígen marroquí i equatorià al sector) es declaraven en vaga per  l'incompliment dels convenis del sector, l'acumulació de contractes temporals de fins a 10 anys en empreses i feines continuades del mateix grup, i sobretot l'encobriment fraudulent a la seguretat social de contractes per obra i servei 'al dia' adaptats amb signatura ex-post a la producció a destajo. És a dir, descomptant les hores de transport col·lectiu al lloc de producció de més de 2 hores de distància i readaptant expost els fulls de salaris i les cotitzacions socials empresarials de jornades laborals de més de 10 hores com a temps parcial en funció de la persona, productivitat observada de l'encarregat i dia. El que es coneix com a destajo modulat irregularment a mida i que es fa signar a posteriori (sense coneixement oral ni capacitat lectora en castellà de molts treballadors). Tant com si equivalgués el contracte diari o temporal en obra i servei a la productivitat subjectiva d'una jornada de 4, 6 o 8 hores segons el criteri d'objectius empresarials de rendibilitat de la colllita i rendiment dels recol·lectors amb independència de les hores de treball, climatologia o físiques dels acumulats.

Les demandes de la vaga eren tant bàsiques com ara respectar els convenis de sector, regularitzar el personal temporal en contractació contínua i permanent a través d'empreses del grup o ett's com a 'personal fixe discontinu' (una figura contractual prevista en l'ordenament jurídic laboral per a adaptar-se aquelles situacions productives i necessitats empresarials de flexibilitat d'hores de treball que per raons del tipus de producció o comandes es poden donar de forma asimètrica durant l'any). Tanmateix, i atesa les llargues distàncies entre les explotacions agràries de les diferents empreses del grup i l'exigència de mobilitat laboral, el respecte a les condicions bàsiques de transport de llarg recorregut de Múrcia fins a Almeria, Albacete o Ciudad Real atès que s'havien reportat casos i denúncies d'accidents en mitjans de transport col·lectiu sense assegurança ni condicions tècniques dels vehicles (ITV).

La reacció empresarial a la vaga va ser radicalment expeditiva, amb l'acomiadament disciplinari o la mera no crida i liquidació (en aprofitament forçat del règim d'obra i servei) de centenars de treballadors magrebins. El servei de traducció i mediació durant el conflicte que va aportar un sindicat majoritari (de tradició industrial o pública, però sense presència física i real als camps ni capacitat de penetració entre la població immigrada que arriba fins al 90% del sector) amb una persona magrebí contractada pel sindicat va acabar amb el traductor i els treballadors damnificats constituint un sindicat propi del sector en el decurs del mateix conflicte.

Les represàlies van ser greus, amb l'afegit de manca de cobertura legal de la vaga dels treballadors en primera instància i l'existència massiva de contractes d'obra i servei amb acomiadaments sense retorn o picaresca en la gestió, els recels dels sindicats majoritaris davant d'una lluita laboral fora del seu control i direcció, i sobretot la negativa de la part empresarial a acceptar una vulneració sistemàtica acumulada durant molts d'anys sense que existissin contrapartides disciplinàries. Des de llavors però, algunes condicions van començar a canviar tímidament per altres treballadors i treballadores futurs, van començar a formalitzar-se els primers contractes 'fixes discontínuus' i un avanç en el control sindical sobre possibles arbitrarietats en les cotitzacions i retribucions de les jornades. Salaris que fins llavors havien oscil·lat entre els 20 i els 40€ per dia segons el rendiment (per sota dels 800€ i amb disponibilitat permanent per treballar a dies o sense preavís qualsevol dia de la setmana)

Malgrat contextos diferents, la situació actual al camps de Múrcia dels darrers anys no és molt diferent a la d'Almeria o El Ejido de finals dels 90 i principis dels 2000. Un conflicte latent en un polvorí que va esclatar amb l'espurna d'una agressió i va fer emergir un conflicte ètnic visible des de feia temps: amb la segregació en els espais comuns, residencial i comercial, una desigualtat extrema en la distribució de la riquesa derivada del treball al camp, i la immaduresa d'una societat amb dificultats per a la normalització de l'acollida i la diversitat. Una societat però, que al seu torn sí té normalitzada l'explotació, la desigualtat o la vulneració de drets socials bàsics i el frau a la seguretat social d'un model extractivista de capitalisme alimentari que ho fomenta. 

Almeria pot ser la província amb més PIB per càpita d'Andalusia, però en l'imaginari col·lectiu se la identifica com la més pobre o el farwest en un Mar de Plàstic. Per la seva banda, de Múrcia poc en transcendeix a l'exterior, ni es coneixen gaires estructures organitzatives fortes que visibilitzin i des-normalitzin l'explotació extractiva de recursos i persones. Dos territoris frontissa entre els que tampoc hi ha molt vincle cultural ni social, però que en ambdós casos compten amb una dificultat afegida per fer respectar els drets humans i els drets socials bàsics: l'associació i arrelament cultural en l'imaginari col·lectiu dominant de que el Progrés econòmic i social en aquests territoris ha vingut pel desenvolupament del model farfood de monocultiu agroexportador, l'extractivisme ambiental i l'explotació de persones i recursos naturals d'un model que els ha fet avançar en el PIB. I amb l'afegit, que alhora la població exposada a major vulneració de drets n'és la població immigrada (qui treballa als latifundis i hivernacles agroexportadors).

Més del 90% dels treballadors i treballadores del camp en règim d'explotació i baixos salaris són fonamentalment persones magrebís i subsaharianes. Moltes de les quals accepten aquestes feines amb el desig de palanca transitòria per regularitzar la seva situació i emigrar en el futur a d'altres indrets i feines amb millors condicions. O bé acabant per retornar als països d'origen. O malgrat no sigui massiu però sí significatiu, com ha succeït en alguns casos: el trànsit empès d'algunes dones romanes o africanes, des dels camps del sudest espanyol al sector de la prostitució de la zona (on han venut el seu cos com a força de treball per necessitat, per promeses de millor retribució o després forçades en xarxes mafioses)     

En el cas del Marroc, la diferència amb les explotacions agroexportadores d'Almeria o Múrcia és que el sector està feminitzat per sobre del 90%. La dona treballadora dels hivernacles del Sous Massa o de les maduixeres del nord, entre d'altres, és la immensa majoria del personal present al camp. Els homes tenen feines de transport, vigilància, control i comercialització. Com apunta Saida Drissi (presidenta de l'Associació Democràtica de Dones del Marroc), els estudis estimen que en el món rural el 93% de les dones ocupades ho estan en l'agricultura, per un 64% en el cas dels homes. I en el cas de les explotacions agràries mixtes (amb capital estranger), la feminització i la divisió sexual del treball encara és més acusada i segmentada.

En les finques exportadores, el capital transnacional segmenta la seva demanda força de treball prioritàriament en les dones joves, solteres i sense càrregues familiars. Com és habitual veure també en alguns casos al sudest espanyol, l'accés a aquests treballs està sovint intermediat pels homes transportistes. És a dir, homes que a banda de portar les dones fins a les explotacions agràries, també seleccionen personal (com si fos un cap de quadrilla que subministre les necessitats de peonatge diari) sota demanda del patró. Un context en el que són constants les transaccions monetàries o sexuals que exigeix el transportista per accedir a la feina i un medi que ho facilita. La desigualtat de gènere i patriarcal esdevé quadruple: en la divisió sexual dels tipus de treball, en el cost o abús sexual coactiu per accedir al treball pel transportista intermediari, els requisits físics i familiars d'accés requerits pel patró, així com en les condicions físiques i retributives en el treball.        

 

  • Transport de dones a les explotacions agràries

    Sous Massa, Marroc

  • Explotació de maduixes

    Larraix, Marroc

  • Explotacions agroexportadores del grup franco-marroquí Azura Groupe

    Ait Amira, Maroc

     

  • El treball de les dones ocult rera plàstic

    Sous Massa, Marroc

  • Construcció de grans hivernacles

    Sous Massa, Marroc

  • Finca d'hivernacles a l'extrem sud-est del parc agrari

    Sous Massa, Marroc

  • Explotacions agroexportadores en construcció

    Sous Massa, Marroc

  • Cultius sota plàstic

    Sous Massa, Marroc

  • Seu de Douna Export (grup Fruca)

    Biougra, Marroc

  • Seu del Grup Fruca

    Balsapintada, Múrcia

  • Explotació agroexportadora d'enciams (grup Fruca)

    Fuente Álamo, Múrcia

  • Explotació agrària després de la recol·lecció (grup fruca)

    Fuente Álamo, Múrcia

  • Pas de les plataformes mòbils de recol·lecció (grup Fruca)

    Fuente Álama, Múrcia

  • Sindicat ALAFA a les explotacions agràries del grup Fruca

    Fuente Álamo, Múrcia

  • Plataformes mòbils de recol·leció i embalatge (Collita de colirave, Grup BEHR)

    Fuente Álamo, Múrcia

  • Plataformes mòbils de recol·leció i embalatge (Collita de colirave, Grup BEHR)

    Fuente Álamo, Múrcia

  • Seu del SOC-SAT Ejido

    El Ejido, Almeria

  • Hivernacles limítrofs al parc natural

    Cabo de Gata, Almeria

  • Transport de dones a les explotacions agràries

    Sous Massa, Marroc

Far Food Land
Observatori DESC logo
Amb el suport de
Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand