EXTRACTIVISM€
I PROGRÉS

El model agroexportador no és neutre sobre el territori, les persones o les activitats que es desenvolupen. Concep la transformació agresiva del medi com un objecte mercantil d’explotació econòmica agroalimentària. I ho fa, amb una característica que li és definitòria: transforma i explota el medi com un mitjà desvinculat de les necessitats socials i d'abastiment del territori. Sota aquest model, no és l'home qui s'adapta al medi i els seus límits. Sinó a la inversa. 

El medi, el territori, els recursos naturals, les persones i les activitats humanes esdeven totes mercantiltizables. Mitjans, instruments i oportunitats de negoci extractiu, global i local, transformables i explotables a mida de la creença que això condueix al Progrés. Un fi que justifica els mitjans, on el debat s'encapsula així (en el millor dels casos) entre el repartiment o el mal menor. Però de quin progrés parlem? De qui? Quan? Amb quins impactes?

EL REBOST D'EUROPA I EL ROSTRE AMBIENTAL DEL MODEL FARFOOD

Des del Sous Massa (Marroc) fins a l'Ejido (Almeria). De Les Garrigues fins a Múrcia. D'Albacete a Alacant o de la Segarra fins al Mar Menor, el model Farfood s’està imposant com a estratègia público-privada de desenvolupament econòmic del territori. En els darrers 40 anys, i molt especialment en les dues últimes dècades, l’agroindústria alimentària és una de les principals apostes socioeconòmiques de la Unió Europea per als països i regions al sud dels pirineus. Com ho és també per la majoria dels governs estatals, regionals i locals. I molt especialment pel Capital inversor (transnacional i també regional), desbocat i enlluernat en la fragmentació productiva, el monocultiu d'especialització i les grans necessitats logístiques, infraestructures, recursos i transport. És el que es coneix com a economia outsourcing i les seves externalitats (impactes). Però aplicat a necessitats bàsiques com el menjar, la terra i el medi. Es configura com si fos un model en xarxa que aparentment donés joc a múltiples actors autònoms i interdependents (pagesos, productors, transportistes, venedors, consumidors, etc). I que per la seva pròpia gènesi i naturalesa és un terreny abonat per a holdings i aliances que condueixen a la concentració de capital, patrimoni i terra. No només en el sector agroalimentari. Sinó per la seva pròpia dependència exportadora que requereix del sector logístic, la construcció d'infraestructures i el transport a gran escala i capital per operar.

Allò que anomenen l’Horta o el Rebost d’Europa abasta des del model productiu de porcí a Catalunya al “miracle econòmic” del mar de plàstic (hivernacles de regadiu) de l’Ejido i Agadir. De les explotacions maduixeres des de Huelva fins a Moulay Bousselham. Dels latifundis d’enciams al Camp de Cartagena o els de cítrics des de Nador fins al País Valencià, entre molts d’altres. Però també i molt especialment inclou des dels gran supermercats i comercialitzadores que determinen la collita (i preu) abans que ni tan sols es produeixi, fins a la indústria de la construcció i obra civil de preses, transvasaments i canalització de regs multimilionaris a Múrcia, Castella-la Manxa, el País Valencià, el Marroc o Catalunya. Des de la mal anomenada indústria auxiliar de maquinària, plàstics d'ensamblatge, etc, fins a l'agroquímica i biotecnològica que en règim d'oligopoli i Des del Tajo-Segura, el Segarra Garrigues fins a les oportunitats de negoci d'explotació hídrica, obra, agroquímica i de transferència tecnològica al Marroc i altres països del Sud promocionades per les agències comercials i d'atracció de capitals d'inversió sota el mateix comú denominador. Com també ho és ara pel model farfood el conegut projecte del "corredor mediterrani", sobretot des de que recentment els interessos exportadors (especialment agroalimentaris des d'Almeria fins a la Jonquera) han teixit aliances.

A propòsit de l'aigua i el progrés

Un dels grans caballs de batalla per a poder desenvolupar el model agro-exportador és sens dubte l'aigua. Quan es requereix com a mitjà imprescindible per a l'acumulació i exportació (subordinant recursos naturals, necessitats de suministre popular i les productives lligades a l'abastiment alimentari de proximitat), es justifica en nom del Progrés. L'explotació d'un bé escàs de patrimoni col·lectiu passa a diluir-se en l'ingeni particular que fa rendir el medi i els seus límits (naturals o físics) com a obra col·lectiva d'un Dorado sense conseqüències estructurals negatives.

Del Pla Vert i el Segarra-Garrigues passant per l'experiència del Tajo-Segura.

L’aigua és un element clau per a l’agricultura, determinant en el cas del regadiu i la rendibiltat d’explotació intensiva de la terra. Per fer possible el model d’especialització agroexportadora a escala global, les macro-infraestructures hídriques es projecten com a necessitat del model i alhora com una oportunitat de negoci tant pel que fa a la construcció, explotació i gestió dels recursos hídrics. Dit d’una altra manera (com també succeix amb els complexos turístics d’hotel, golf i spa), per convertir un sector agroalimentari intensiu en potència internacional,  l’aigua i les infraestructures hídriques són una de les claus imprescindibles (conjuntament amb les infraestuctures de transport, la mà d’obra i la tecnologia). Però amb quins impactes i per a quina economia? Un dels casos exemplars recents més frepants i il·lustratius és el Transvasament del Tajo-Segura i el que s'ha fet visible ara anys més tard amb el desenvolupament dels models de monocultiu Farfood i turístic.

Condicions Ambientals
Transvasament Tajo-Segura
El Mar Menor, al borde del colapso

El País, 7 juliol 2017

Una masa de espumas y malos olores cubren el Tajo a su paso por Toledo

El Confidencial, 15 octubre 2016

El río Tajo se muere

El Mundo, 8 agost 2017

Murcia pagará a Florentino Pérez cinco veces el precio inicial de una desaladora que apenas funciona

Público, 19 de maig de 2016

Las grandes empresas del Campo de Cartagena se unen para construir dos desaladoras

La Verdad, 28 novembre 2017

«Esta planta se paga sola»

La Verdad, 11 desembre 2017

"las dos desaladoras proyectadas -si se llevan finalmente a cabo- solo resolverán el 25% del déficit de la cuenca del Segura. Quieren asegurar un caudal mínimo con el que puedan producir, pero que está muy lejos de cubrir todas las necesidades"

La Verdad, 18 febrer 2018

http://www.diarioinformacion.com/elda/2018/02/18/ladrillo-lechuga/1989883.html
Del ladrillo a la lechuga

Diario Información, 19 febrero 2018

  • El Mar Menor, al borde del colapso

    El País, 7 juliol 2017

  • Una masa de espumas y malos olores cubren el Tajo a su paso por Toledo

    El Confidencial, 15 octubre 2016

  • El río Tajo se muere

    El Mundo, 8 agost 2017

  • Murcia pagará a Florentino Pérez cinco veces el precio inicial de una desaladora que apenas funciona

    Público, 19 de maig de 2016

  • Las grandes empresas del Campo de Cartagena se unen para construir dos desaladoras

    La Verdad, 28 novembre 2017

  • «Esta planta se paga sola»

    La Verdad, 11 desembre 2017

  • "las dos desaladoras proyectadas -si se llevan finalmente a cabo- solo resolverán el 25% del déficit de la cuenca del Segura. Quieren asegurar un caudal mínimo con el que puedan producir, pero que está muy lejos de cubrir todas las necesidades"

    La Verdad, 18 febrer 2018

  • http://www.diarioinformacion.com/elda/2018/02/18/ladrillo-lechuga/1989883.html
    Del ladrillo a la lechuga

    Diario Información, 19 febrero 2018

El Trasvasament del Tajo-Segura és una de les infraestructures que expliquen que a la Regió de Múrcia hi hagi 85.000ha. de regadiu intensiu, amb exportacions hortofrutícoles que superen els 2.000 milions €/any.

Dels 600.000m3 de transvassament d'aigua a l'any, 2/3 són per al regadiu. Menys del 20% és per abastiment d'aigua potable, i dintre del qual es compta l'ús d'aigua per als 28 milions de places en establiments turístics d'Alacant i el Mar Menor. Regadius agroexportadors, indústria de processat alimentari i complexos turístics configuren el model socioeconòmic de desenvolupament extractivista "terra, regadiu i golf".

Als mesos d'hivern, la quota de mercat dels holdings agroalimentaris de la regió es situa entre el 50 i el 80% de tot l'enciam que es comercialitza a Europa. Un estudi de Price WaterHouse Coopers, situava el valor agregat de les explotacions  en torn als 900 milons d'euros l'any 2012.

A banda del tipus d'ocupació i desigualtat social per raó de classe, gènere i ètnia que genera aquest model, els impactes ambientals no són millors. Com fa anys denunciaven col·lectius ecologistes -i ara recullen diaris i fiscalia (veure Mapa interactiu)-, es donen situacions d'escassetat i de greu contaminació al Mar Menor pels usos químics al camp.

El model però, 40 anys més tard, amb el temps es consolida. Esdevé dominant a la zona en tots els àmbits econòmics, socials i polítics. Es projecta com l'èxit d'un progrés insaciable en el que tot impacte negatiu intrínsec al model, es redueix a dany col·lateral. Per poder continuar nodrint l'extractivisme, els principals grups agroalimentaris a la Regió s'han aliat per a la construcció de 2 desaladores més amb finançament de la UE (a través del Pla Juncker). Una d'elles, a Escombreras en mans d'ACS, ampliada i rescatada malgrat les denúncies al Tribunal de Comptes i la fiscalia en un cas similar a la Plataforma Castor. Tot i així, pels propis promotors agroexportadors, les dues noves infraestructures hídriques continuaran sent insuficients i només resoldran el 25% de les necessitats d'aigua i regadiu.

PWC 2013

Aigua i expansió agroexportadora al Marroc

El Pla Vert i l’Estratègia Nacional de l’Aigua 2030 no deixen lloc a cap mena de dubte dels objectius de desenvolupament ecònomic en aquest país a curt i mig termini en els darrers anys. Això és, convertir el Marroc en una de les potències agroexportadores del planeta. Les xifres d’inversió planificades al Pla Vert es situen en els 800.000.000€ a l’any, amb l’objectiu de doblar l’explotació hortofrutícola, augmentar un 400% el valor de les exportacions agroalimentàries, un total de 1.500 projectes d’inversió a les 16 Regions agrícoles del país i sumar 6 macroparcs agrícoles especialitzats més, com el desenvolupat al Sous-Massa i la província d’Agadir amb capital mixt (marroquí i estranger) en els darrers vint anys. Per poder redimensionar la producció agroexportadora a aquesta escala, l’aïgua esdevé factor clau.

En aquest sentit, l’atracció de capitals i tecnologia per optimitzar recursos escasos a través de tècniques avançades d’irrigació és una de les prioritats. Sobretot a zones com Agadir i el Sous Massa, on la movilització de recursos hídrics existents es redueix a menys del 10% per la sobrexplotació de més de 50.000 ha d’explotacions agroexportadores (d’igual dimensió que l’existent al mar de plàstic d'Almeria). En aquest cas, la planificació i la inversió prevista passa per la construcció i explotació d’una macrodesaladora capaç de generar 100.000m3/dia. I és que banda de l’extractivisme agrícola, la zona d’Agadir és un dels pilars de desenvolupament d'un sector turístic del país amb objectius de creixement. 

Pla VERT

Segons un informe del Sector d’Aïgua al Marroc de l’ICEX (2014) orientat a inversors espanyols, la situació de l’aïgua al Marroc planteja força desafiaments. Els recursos d’aïgua superficials estan, llevat del Nord del país, pràcticament ja tots mobilitzats. I en la seva globalitat, en torn al 80% s’empren per al regadiu agrícola i el 20% per a ús industrial, turístic i domèstic. Al marge de l’optimització i eficiència en els sistemes de reg, és possible redimensionar l’agroexportació hortofrutícola de regadiu fins a les magnituds econòmiques que es cerquen? Com, a quin cost i amb quins impactes? L'Estratègia Nacional de l’Aigua preveu una ambiciosa inversió i execució massiva d’infraestuctures hídriques arreu del país fins a l’any 2030. Entre d’altres:

  1. Una macrodesaladora a Agadir i la reforma de 5 desaladores amb un pressupost de 12.000 milions de Dirhams (1.100 milions d’euros)

  2. Passar de 130 grans pantans actuals a 190 i construir 1.000 embassaments i preses petites (a l'any: 3 grans i 50 petits) per valor de 28.000 milions de Dirhams (2.500 milions d’euros)

  3. Un trasvasament Nord-Sud de 800 milions de m3 amb una licitació de 20.000 milions de Dirhams (1.800 milions d’euros)

ICEX 2014

Un multimilionari i llaminer programa d’inversió i despesa (manteniment al marge) que planteja dubtes econòmics pel que fa als objectius de creixement agroexportador i turístic. La capacitat mobilitzada d’aïgua actual als embassaments s’estima en 17.200 milions de metres segons l’estudi de mercat de l’ICEX i la capacitat mobilitzable prevista a través d’aquestes obres milionàries és de 1.700 millones de m3 més. És a dir, un increment del 10% i en una situació clara de risc d’estrés hídric amb aquest model de desenvolupament econòmic.

La versió extractivista catalana de Canals i Porcins

Catalunya no és queda gaires pasos enrera en el desenvolupament de monocultiu agroalimentari encarat a l’exportació. Ans al contrari: el camp de les comarques de Ponent, centre de Catalunya i Girona han observat en les darreres dècades com l’engreixament, matança i processat massiu de carn a escala industrial han convertit Catalunya en una potència exportadora de porcí. Com també, en la construcció de les grans infraestructures de transformació del medi per a l’agroexportació a través del reg intensiu.

A principis dels 2000, el nou Dorado del Reg català prenia forma sota el nom de Canal Segarra Garrigues. Un projecte majestuós d’obra civil que havia de transformar el secà, des de Rialb a les Garrigues, en una font de progrés i impuls imparable cap a la productivitat i rendibilitat de l’agricultura catalana. Gairebé dues dècades després, el polèmic i sobrecostós projecte es desenvolupa amb retards al mateix canal principal que ha de conectar el pantà de Rialb amb el nou embassament d’Albagés. Mentre els canals secundaris d’inversió privada són encara una incògnita sobre el futur d’aquesta obra faraònica, emergeixen nous actors com holdings i filials de capital de la construcció al món agrari sota el risc d’especulació i concentració de la terra encarada a l’expansió del model farfood

Transvasament Tajo-Segura

Amb 85 kilòmetres entre el Pantà de Rialb i la nova presa d’Albagés, la infraestuctura afecta a 6 comarques i 73 termes municipals. Segons ASG i la Comunitat de Regants privats, té una capacitat de bombeig de 40m3 per segon. El macro cabal d’aigua previst per a l’obra es situa entre 5.000 i 6.000 m3 per hectàrea. I el total d’hectàrees que Generalitat i Govern de l’Estat van preveure com a objectiu de reg eren més de 70.000 hectàrees amb 16.000 regants.

Després de la Línia 9 del Metro, el Canal ocupa el 2on lloc del ranking en cost d'infraestuctura de la Generalitat. En un inici, el Canal Segarra Garrigues es va pressupostar en torn als 1.500 milions d’euros, dels quals 1/3 (canal principal) anaven a càrrec de l’Estat i 2/3 a càrrec de Generalitat, concessionària i regants

L’any 2015 ja s’havien superat els 1.000 milions d’euros de despesa executada, en una obra per fases i que es construeix per trams, amb els que llavors només s’havia assolit cobertura al 10% dels regants.

A finals del 2017, després de 15 anys de l'inici del projecte, no s’havien acabat les obres del nou pantà d’Albagés (a càrrec de l'Estat i adjudicat a Dragados i Benito Arnó per 60 milions d’euros). El nou pantà tindrà una capacitat de 800 milions de metres3 d’aigua de reg i es preveu inundar-lo al 2018. Per la seva banda, els objectius d'ASG, Generalitat de Catalunya i la Comunitat de Regants és arribar a les 10.000 hectàrees de superfície regada aquest 2018, és a dir, només un 14% de les 70.000 hectàrees de l’obra faraònica.

Els dubtes que plantegen aquests models d’extractivisme agroalimentari exportardor com a desenvolupament socioeconòmic són múltiples, especialment quan es projecten com a Progrés i no s’albira la materialització d’alternatives materials i reals en el territori amb capacitat per plasmar formes de vida i treball suficient present i futur per a la majoria de la població. Especialment en situacions d’escassetat, insuficiència i precarietat. Però els fets demostren més enllà de la memòria, que els cants de sirena del Progrés basat en l’extractivisme i l’explotació màxima possible dels recursos humans, naturals i territorials (amb la transformació agressiva si s’escau) conflueixen tant amb escenaris de necessitat, com en situacions d’expectativa d’un nou Dorado o vaques grassesAmb crisi i sense.

El monocultiu econòmic del turisme, del porcí, de l’agroindústria o del dinamisme mercantil de l’obra i la construcció com una roda a fer crèixer per sí mateixa, es troben en el rerafons del model social i econòmic de vida que es desenvolupa o vol desenvolupar-se. No és un model en abstracte, sinó activitats, pràctiques i mitjans amb impactes reals sobre les relacions socials i el propi medi, a curt i mig termini. I que ens plantegen el debat de fons sobre la producció i provisió de necessitats socials: col·lectivament i per dret o individualment objecte de mercantilització. Això no obstant, el que és segur, és que el model impacta igualment sobre el patrimoni col·lectiu com l'aigua, el territori i també els pressupostos públics (amb els que es cofinancien i cedeixen l'explotació de recursos). 

El model Farfood no està exempt de dependències. Ans al contrari, esdevé geopolític i dependent de la geopolítica, dels factors i aliances econòmiques a escales difícilment abastables a nivell local. I per poder competir constantment amb tercers llunyans, alimenta una doble carrera simultània i bulímica. D'una banda, una carrera a l'alça de necessitats, producció i infraestructures que el propi mercantilisme de monocultiu exportador genera per ser competitius. I de l'altra, una carrera constant a la baixa per reduir costos humans, drets socials i temps per què sempre hi haurà algú disposat a practicar el mateix model extractivista. A Catalunya, Múrcia, Almeria, el Marroc o països a milers de kilòmetres. Ara bé, hi ha alternatives a les pràctiques i relats de Benvingut Mr.Marshall?

Com es qüestionava recentment el periodista Miquel Andreu a les Jornades Farfoodland, captalisme alimentari, drets socials i sostenibilitat, cal plantejar-se el problema en la seva totalitat, gènesi, dimensions i objectius bàsics de fons. Què, quan, quant, per a què i per a qui. Posar a debat l’equilibri i la relació entre les necessitats socials d’una població amb el model productiu i desenvolupament socioeconòmic que es projecta i s’implanta. Preguntar-se si aquest equilibri existeix, si les polítiques econòmiques i de desenvolupament territorial caminen en aquesta direcció. Ja sigui amb el porcí, la fruita dolça, les hortalisses, la distribució de la terra o l’energia. En aquest, sentit el cas del Canal Segarra Garrigues és paradigmàtic en aquest sentit, perquè és el darrer i més recent, amb experiències prèvies. I perquè més enllà fins i tot del debat ètic, posa de manifest la desproporció de la infraestructura des d’un orígen (amb la seva magnitud del cabal de reg per hectàrea a l’hora d’augmentar la productivitat i rendibilitat de la terra necessària pels pagesos de la zona), els impactes financers de l’obra sobre els pressupostos i l'endeutament de l’Administració pública (que hipoteca altres inversions i a l’hora sense gestió directe, mitjançant concessionàries a termini), l’especulació i foment de la concentració de la terra (pel propi mecanisme de planejament, gestió i finançament de l’obra), el tipus d’economia sense retorns socials ni en la diversificació al territori, els interessos creuats, etc.

Més enllà fins i tot dels debats ètics, hi ha un element clau. El model socioeconòmic que s’impulsa té impactes en el tipus de relacions laborals i ocupació, present i futura. En la terra i la seva distribució, també present i futura. En el medi ambient, local i global: és construeixen grans infraestuctures hídriques, però també fa necessaris grans corredors ferroviaris, infraestuctures aeroportuàries i viàries, macrozones logístiques, gestions complexes i contaminants de tot tipus de transport, un cost energètic altíssim en tot el cicle porta a porta, i molts costos a tots els nivells que la fragmentació productiva i societària en holdings de la cadena productiva no imputa interessadament. Però que paguem totes, directament o indirectament, no només monetàriament en la compra-venta a un supermercat. En aquest sentit, el debat dels darrers temps sobre la gran infraestructura del Corredor Mediterrani ferroviari intermodal ha teixit aliances empresarials a favor del projecte al llarg del litoral mediterrani. Tot i els vincles de les elits empresarials i polítiques al conjunt d'un Mediterrani fraccionat ideològicament i administrativament, s'han anat vencent ressitències fins a actuar com a lobby empresarial incipient per reclamar la infraestructura amb fons públics. Entre els impulsors, hi ha distingits grups empresarials agroalimentaris i logístics del sector alimentari. Certament, el ferrocarril podria ajudar a descongestionar autopistes i reduir el pas de camions. El dubte però, és sí en el fons, el Corredor no és el reeiximent del Model extractivista Farfood versionat de sostenible i obres faraòniques que no beneficien la diversificació econòmica, la demanda interna i l'activitat econòmica local de retorn. Sobretot en un país que ja exporta més hortalisses, fruites i porcs en  contenidors frigoritzats que no pas automòbils. Per mar, carretera o via fèrria.

  • Pantà Albaigés
    Canal Segarra-Garrigues, Catalunya
  • Pantà Albaigés
    Canal Segarra-Garrigues, Catalunya
  • Ramal secundari
    Tajo-Segura, Múrcia
  • Image alt
    Canal secundari a Tin Taleb Salem
    Souss-Massa, Marroc
  • Canal secundari a Tin Taleb Salem
    Souss-Massa, Marroc
  • Esclusa
    Souss-Massa, Marroc
  • El nou TGV
    Larraix, Marroc
  • Port d'Agadir
    Marroc
  • Port d'Agadir
    Marroc
  • Terminal de contenidors
    Port d'Algeciras
Far Food Land
Observatori DESC logo
Amb el suport de
Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand