L’expansió del model FARFOOD a Europa

Mercantilisme, explotació i vulneració sistèmica de Drets socials i econòmics

Secció

Explotació
26 JUNY 2018
BARCELONA
ERNEST GUTIÉRREZ
Hivernacles

A l'Europa dels anys 90 i a principis dels 2000, s'han anat consolidant les bases del que ha esdevingut un model dominant d'estructura productiva i comercialització deslocalitzada de l'abastiment alimentari. El comerç agrícola internacional, així com el de matèries primeres, tecnologia agrícola i llavors, existeix des de fa molts segles en un àmbit productiu de necessitats bàsiques mercantilitzat com és l'alimentació. Ara bé, els últims anys, el mercantilisme alimentari a Europa ha virat cap al monocultiu extractivista d'especialització i fragmentació productiva, la deslocalització i l'agro-exportació massiva transnacional amb grans plataformes logístiques de distribució Farfood tant al Sud com al Nord globals.

L'àmbit alimentari, tot i estar sotmès a fortes regulacions o desregulacions segons l'època, a l'Europa occidental de postguerra no va ser objecte de la des-mercantilització en la provisió de necessitats bàsiques com ho van ser llavors en alguns països l'ensenyament, la sanitat, la cobertura de protecció econòmica a la vellesa, a la desocupació o a malalties sobrevingudes. Dit d'una altra manera, l'alimentació va quedar fora del pacte capital-treball que va donar origen als Estats de Benestar de l'Europa occidental tant en la vessant productiva com la de serveis de provisió. L'alimentació i la terra es van concebre com un sector productiu de béns d'explotació, comerç i provisió mercantil de necessitats bàsiques.

Això no obstant, la preocupació dels Estats per al seu domini sobirà i el paper de la terra i el territori com a factor clau i estratègic de sobirania (pel seu caràcter productiu i d'abastiment d'un altre element clau com el demogràfic) va motivar el desig que el mercantilisme alimentari pivotés en l'exigència externa de liberalització als països del Sud, però alhora l’exigència interna de proteccionisme al Nord de cara a l'exterior. Els Estats-Nació europeus es preocupaven de controlar les importacions fora del seu domini colonial o comercial, i, alhora, de protegir els interessos interns en un sector que històricament havia estat estratègic per a la reproducció de la seva sobirania. Tot això ha canviat molt a Europa amb la mobilitat del capital transnacional i intersectorial de les darreres dècades, així com en el procés de configuració político-econòmica de la Unió Europea dels darrers anys i l’expansió de la ideologia del mercantilisme global transfronterer.

D'una banda, pel neoliberalisme deixa de ser rellevant si es constitueixen latifundis a un país o a un altre, ja que les plusvàlues i cadenes de valor afegit es poden augmentar a través de la importació i exportació mentre que el capital pot ser el mateix, encara que l’explotació s'instal·li a 5.000 kilòmetres de distància. Això fa propiciar un sector de negoci en la logística i la distribució comercial capaç de dominar la pròpia producció o els mecanismes d'abastiment i provisió d'una necessitat bàsica (demanda assegurada).

De l'altra, la construcció econòmica europea no és neutre. Al marge d'objectius i relats, la Unió europea és un club econòmic amb interessos asimètrics i desiguals transaccionals entre Estats segons la seva força de domini. Entre d'altres, la Política Agrària Comuna (així com els ajuts a la pesca) va esdevenir la moneda d'intercanvi i compensació en la divisió nacional dels interessos econòmics i productius dels Estats participants en el nou espai econòmic, monetari i duaner. La desindustrialització d'alguns sectors productius (que, curiosament, després serien claus) a alguns països i regions del Sud, no només va ser fruit de les deslocalitzacions i la fragmentació productiva del nou model outsourcing. Des de l'inici del procés de construcció europea, Estats i elits econòmiques han estat disputant-se els impactes de la unió en la seva estructura econòmica, així com les futures importacions i exportacions del nou model en 'què', 'quant', 'com' i sobretot de 'qui' i 'per a què' dins del nou club.

Tant la descapitalització pública de la indústria del metall i del sector naval des de finals dels 80,  com les lluites al sector ramader i lleter durant el procés d'integració econòmica europee, no es van produir només per les crisis financeres, la dependència energètica o la incapacitat productiva. Sinó que, en el nou marc, també hi ha factors geopolítics, econòmics i estratègics de divisió productiva a la Unió europea (tecnologia al nord, alimentació al sud, etc), interessos entrecreuats, resistències i contradiccions que deriven del propi model extractivista en competència global. Des dels mediàtics abocaments de productes horto-fructícoles d'origen espanyol que rebenten preus al mercat intern francès, fins a les queixes de productors espanyols per l'impacte d'agro-exportació marroquí amb el mateix destí (mentre que, alhora, els armadors de pesca extractiva demanden poder arrossegar el fons marí del Sàhara occidental).

El Ejido i la província d'Almeria.

Almeria

Almeria disposa ja de gairebé 50.000 hectàrees d'hivernacles de regadiu encarat a la producció agroexportadora de tomàquet, síndria, meló, pebrot, carbassó i cogombre principalment a Europa. Els hivernacles no només ocupen ja l'antic 'secarral' pla d'El Ejido i rodalies, sinó que gairebé tota la província (de mar a muntanya i fins a l'últim pam de superfície al límit del parc natural de Cabo de Gata) és territori farfood.  

Souss-Massa, Marroc.

Sousse Massa

En paral·lel a la sobrexplotació i ocupació de sól agrari de producció hortofrutícola a tot Almeria, des del tombant de segle s'ha desenvolupat un parc agrari a la regió del Sous-Massa (Marroc) que abasta ja les mateixes dimensions del 'mar de plàstic' d'Almeria i que està encara en fase de creixement i expansió amb sól ofertat a la seva explotació agroexportadora. El que va ser un espai pilot, avui en dia s'ha estès arreu del Marroc.    

Del sud de 'sol i platja' fins al 'miracle agroexportador del rebost europeu'

Si la bombolla immobiliària i els sectors de la construcció, financer i turístic van ser una vàlvula per al desenvolupament econòmic a l'Estat espanyol des de finals dels anys 90 fins a la primera dècada dels 2000, l'exportació agroalimentària ha acabat esdevenint punta de llança per a aquestes regions al sud dels pirineus abans, durant i sobretot després la crisi immobiliària.

L'especialització en la mercantilització del territori com a objecte de comerç i mecanisme de monocultiu extractiu, de platja, golf i regadiu, va trobar en el mediterrani un caldo de cultiu i oportunitat de creixement per a l'agroindústria i la seva llei farwest. Amb la suma de dos factors afegits: d'una banda, tot un negoci constructiu per readaptar i re-canalitzar els seus excedents, estocs i capitals sobre el que havia pivotat la fràgil i especulativa nova estructura socioeconòmica (i que ara emergeix tant en la construcció i explotació d'infraestructures com en la terra com a valor refugi). I de l'altra, la possibilitat de ser, alhora, zona frontissa de recepció de població immigrada per raons econòmiques o conflictes a l'Africa i Orient mitjà; població necessitada, fora del control fiscal de l'Estat sobre el teixit empresarial i aprofitable pels capitals agroextractius com a mà d’obra intensiva (per a la seva explotació en condicions precàries sense força de negociació col·lectiva, reposició constant d'estocs laborals i demanda a la seva disposició amb posició de domini coactiu).

Així doncs, una de les regions d'Andalusia històricament més pobre i tradicionalment emigrant com Almeria al llarg del segle XX, ja va anar escalantposicions des dels anys 70en els indicadors de producció de riquesa i renda per càpita (al marge de l'equitat en la seva distribució). Mentre a la costa malaguenya no quedava gairebé ni un pam de terra urbanitzable al litoral de monocultiu turístic, a la costa d'Almeria el que no ha acabat quedant és ni un pam de terra per a més hivernacles. La internacionalització econòmica de la zona va esdevenir un fet consumat a través de l'especialització en els serveis d'abastiment alimentari a Europa com a mitjà de producció, explotació i competència a preus baixos que anava en consonància amb l'aposta pel nou model neoliberal de creixement i acumulació de riquesa basat en el consum a llarga distància. D'un ermàrid i pobre se'n feia un rebost de regadiu encarat a la nova estructura socioeconòmica de la era eurocomunitària. A principis dels 2000, el 'miracle' del nou western del Dorado ja no era un desert per a doblatges de Holliwood a Cabo de Gata, sinó zones com un Ejido que encapçalava el rànquing d'oficines bancàries per cada mil habitants de tot l'Estat espanyol i era notícia als diaris.

Però el sudest espanyol de Múrcia a Almeria, no erencasos aïllats, sinó la punta d'un iceberg del capital agroalimentari espanyol i europeu de model farfood. Per exemple, Ebro Foods i el Grup Puleva, es van convertir en líders mundials de sectors com l'arròs, on feia temps que l'extractivisme en països del sud era pràctica habitual. A través de Mundiriz (que comercialitza, entre d'altres, marques com La Cigala, SOS o Nomen), es van instal·lar a Larraix i Kenitra, per a l'explotació i expansió productiva, no sense conflictes greus i que van acabar amb la militarització com a resposta a les demandes locals de la població.

Al mateix temps, entre finals dels anys 90 i principis dels 2000, tot aprofitant el boom de l’Ejido i les limitacions de terra mobilitzable a Almeria, el creixement de la febre agroexportadora i les polítiques d'atracció d'oportunitats del Marroc per al desenvolupament del capital amb el mateix destí, es va configurar un dels primers macro parcs agraris al Sous-Massa que seguia el mateix patró amb la presència de capital espanyol i francès. El 'nou ejido marroquí' assajava el que acabaria esdevenint un model socioecònomic estratègic del règim a mig termini. Sense ocupar, a dia d'avui, tota la superfície disposada per ser explotada com a monocultiu de reg intensiu, els hivernacles del Sous Massa ja abasten els 500 kilòmetres quadrats d'explotacions agroexportadores (igual que la província d'Almeria) i tenen els mercats europeus com a principal destí.

Referències

El sector agro-mar-alimentario español
El sector agro-mar-alimentario español
  • Ernest Gutiérrez
    Ernest Gutiérrez, llicenciat en ciències polítiques (UAB) amb estudis de màster i postgrau en sociologia jurídica (UB), participació i desenvolupament sostenible (UAB), comunicació.

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand