Cultura Farwest i condicions de treball

Condicions de vida en l'agroindustria exportadora al rebost d'Europa

Secció

Explotació
22 MARÇ 2019
BARCELONA
ERNEST GUTIÉRREZ
Plataforma

Collir un enciam als camps de Cartagena i Múrcia és retribuït al voltant d’uns 0,03 cèntims d'euro per unitat de cost salarial brut i treballador/a, en molts casos sota contractació temporal malgrat sigui una activitat permanent (quan existeix contracte) i una producció de recol·lecció i embalatge en cadena d'entre 5.000 i 6.000 enciams per treballador/a i dia. Un ritme de treball que, d'afegit, també té costos i riscos per a la salut que correran a càrrec del treballador/a. Mentrestant així, els grups empresarials presents a Múrcia tenen una quota de mercat que oscil·la entre el 30% i 80% a l'hivern de tot l'enciam que es comercialitza a Europa.

Tot i tractar-se de béns de primera necessitat social per a la reproducció de la vida humana, la indústria agroalimentària exportadora sovint es sustenta en un alt grau de violència estructural, legitimant vulneracions i règims laborals de semi-esclavitud fins a normalitzar-les socialment o culturalment. No poques vegades, en un ambient més propi del Farwest que amb el pas del temps va arrelant i capil·laritzant el medi.  Per a qualsevol persona que treballi als escorxadors de l'expansiva indústria càrnica catalana, als hivernacles de El Ejido, al Sous Massa a més de 40 graus dins del plàstic, o que culli 6.000 enciams al dia als camps de Múrcia o Cartagena, que la seva activitat laboral i econòmica permanent se la justifiqui com a temporal, auxiliar o de poc valor afegit en la cadena de subministrament alimentari que omple els supermercats a diari, comporta una agressió a la seva dignitat quan, a més a més, està sotmesa a infrasalaris i vulneració constant de drets socials, laborals y econòmics presents i futurs.

Si en aquestes condicions de treball un enciam iceberg pot tenir uns costos salarials que no superen els 0,05€ per collidor/a 'destajo', això no obstant el seu preu de venta al públic pot fluctuar entre els 0,80 i 1,5€ la unitat al nord d'Europa i fins als 4 i 5€ als països del golf pèrsic. Del preu que paga una persona en un supermercat europeu per un enciam iceberg, el treballador/a que l’ha collit no arriba a representar ni el 5% del preu de venta al públic que paga el consumidor/a.

Enciams

Malgrat contextos diferents, la situació actual al camps de Múrcia dels darrers anys no és molt diferent a la d'Almeria o El Ejido de finals dels 90 i principis dels 2000. Un conflicte latent en un polvorí que va esclatar amb l'espurna d'una agressió i va fer emergir un conflicte ètnic visible des de feia temps: amb la segregació en els espais comuns, residencial i comercial, una desigualtat extrema en la distribució de la riquesa derivada del treball al camp, i la immaduresa d'una societat amb dificultats per a la normalització de l'acollida i la diversitat. Una societat però, que al seu torn sí té normalitzada l'explotació, la desigualtat o la vulneració de drets socials bàsics i el frau a la seguretat social d'un model extractivista de capitalisme alimentari que ho fomenta.

Almeria pot ser la província amb més PIB per càpita d'Andalusia, però en l'imaginari col·lectiu se la identifica com la més pobre o el farwest en un Mar de Plàstic. Per la seva banda, de Múrcia poc en transcendeix a l'exterior, ni es coneixen gaires estructures organitzatives fortes que visibilitzin i des-normalitzin l'explotació extractiva de recursos i persones. Dos territoris frontissa entre els que tampoc hi ha molt vincle cultural ni social, però que en ambdós casos compten amb una dificultat afegida per fer respectar els drets humans i els drets socials bàsics: l'associació i arrelament cultural en l'imaginari col·lectiu dominant de que el Progrés econòmic i social en aquests territoris ha vingut pel desenvolupament del model farfood de monocultiu agroexportador, l'extractivisme ambiental i l'explotació de persones i recursos naturals d'un model que els ha fet avançar en el PIB. I amb l'afegit, que alhora la població exposada a major vulneració de drets n'és la població immigrada (qui treballa als latifundis i hivernacles agroexportadors).

Més del 90% dels treballadors i treballadores del camp en règim d'explotació i baixos salaris són fonamentalment persones magrebís i subsaharianes. Moltes de les quals accepten aquestes feines amb el desig de palanca transitòria per regularitzar la seva situació i emigrar en el futur a d'altres indrets i feines amb millors condicions. O bé acabant per retornar als països d'origen. O malgrat no sigui massiu però sí significatiu, com ha succeït en alguns casos: el trànsit empès d'algunes dones romanes o africanes, des dels camps del sudest espanyol al sector de la prostitució de la zona (on han venut el seu cos com a força de treball per necessitat, per promeses de millor retribució o després forçades en xarxes mafioses)

Treballadores del camp

En el cas del Marroc, la diferència amb les explotacions agroexportadores d'Almeria o Múrcia és que el sector està feminitzat per sobre del 90%. La dona treballadora dels hivernacles del Sous Massa o de les maduixeres del nord, entre d'altres, és la immensa majoria del personal present al camp. Els homes tenen feines de transport, vigilància, control i comercialització. Com apunta Saida Drissi (presidenta de l'Associació Democràtica de Dones del Marroc), els estudis estimen que en el món rural el 93% de les dones ocupades ho estan en l'agricultura, per un 64% en el cas dels homes. I en el cas de les explotacions agràries mixtes (amb capital estranger), la feminització i la divisió sexual del treball encara és més acusada i segmentada.

En les finques exportadores, el capital transnacional segmenta la seva demanda força de treball prioritàriament en les dones joves, solteres i sense càrregues familiars. Com és habitual veure també en alguns casos al sudest espanyol, l'accés a aquests treballs està sovint intermediat pels homes transportistes. És a dir, homes que a banda de portar les dones fins a les explotacions agràries, també seleccionen personal (com si fos un cap de quadrilla que subministre les necessitats de peonatge diari) sota demanda del patró. Un context en el que són constants les transaccions monetàries o sexuals que exigeix el transportista per accedir a la feina i un medi que ho facilita. La desigualtat de gènere i patriarcal esdevé quadruple: en la divisió sexual dels tipus de treball, en el cost o abús sexual coactiu per accedir al treball pel transportista intermediari, els requisits físics i familiars d'accés requerits pel patró, així com en les condicions físiques i retributives en el treball.

""

La vaga del 2015

A banda del grup ElPozo en el sector càrnic o grups com BEHR en l'agroexportació (amb diverses filials en la producció i distribució), un altre dels grups empresarials als rànquings agroalimentaris de faturació és Fruca Marketing. Aquest grup, amb seu a la zona murciana de Fuente Álamos, disposa de quatre societats mercantils de producció, distribució i comercialització hortofructícola Espanya: LA FORJA, HORTISANO, EXPLOTACIONES MALAGON i FRUCA. I una cinquena societat a Biougra, al Sous-Massa marroquí sota el nom de DOUNA EXPORT. Cartagena, Almeria, Ciudad Real, Albacete i Biougra (Agadir, Marroc) són les bases d'operacions productives i logístiques per a l'agro-exportació d'enciams, pebrots, melons, síndries i carbassó a Europa i Espanya.

Douna Export

El 2015, gairebé quatre cents treballadors i treballadores del grup FRUCA a Múrcia (la immensa majoria d'origen marroquí i equatorià al sector) es van declararen vaga per l'incompliment dels convenis del sector, l'acumulació de contractes temporals de fins a 10 anys en empreses i feines continuades del mateix grup, i, sobretot, l'encobriment fraudulent a la seguretat social de contractes per obra i servei 'al dia' adaptats amb signatura ex-post a la producció a ‘destajo’. És a dir, descomptant les hores de transport col·lectiu al lloc de producció de més de 2 hores de distància i readaptant a posteriori els fulls de salaris i les cotitzacions socials empresarials de jornades laborals de més de 10 hores com a temps parcial en funció de la persona, productivitat observada de l'encarregat i dia. Dit d’una altra manera, es modula a mida i es fa signar a posteriori (en molts casos, sense coneixement oral ni capacitat lectora en castellà de molts treballadors) com si equivalgués al contracte diari o temporal en obra i servei a la productivitat subjectiva d'una jornada de 4, 6 o 8 hores segons el criteri d'objectius empresarials de rendibilitat de la collita amb independència de les hores de treball, climatologia o físiques acumulades.

Les demandes de la vaga eren tant bàsiques com ara respectar els convenis de sector i regularitzar el personal temporal en contractació contínua i permanent a través d'empreses del grup o ETT's com a 'personal fix discontinu' (una figura contractual prevista en l'ordenament jurídic laboral per a adaptar-se a aquelles situacions productives i necessitats empresarials de flexibilitat d'hores de treball que per raons del tipus de producció o comandes es poden donar de forma asimètrica durant l'any). Una altra de les demandes, ateses les llargues distàncies entre les explotacions agràries de les diferents empreses del grup i l'exigència de mobilitat laboral, era el respecte a les condicions bàsiques de transport de llarg recorregut de Múrcia fins a Almeria, Albacete o Ciudad Real, ja que s'havien reportat casos i denúncies d'accidents en mitjans de transport col·lectiu sense assegurança ni condicions tècniques dels vehicles (ITV).

La reacció empresarial a la vaga va ser radicalment expeditiva: acomiadament disciplinari o la mera no crida i liquidació (en aprofitament forçat del règim d'obra i servei) de centenars de treballadors magrebins. El servei de traducció i mediació durant el conflicte que va aportar un sindicat majoritari (de tradició industrial o pública, però sense presència física i real als camps ni capacitat de penetració entre la població immigrada que arriba fins al 90% del sector), que consistia en una persona magrebí contractada pel sindicat, va acabar amb el traductor i els treballadors damnificats constituint un sindicat propi del sector en el decurs del mateix conflicte.

Les represàlies van ser greus, amb l'afegit de la manca de cobertura legal de la vaga dels treballadors en primera instància i l'existència massiva de contractes d'obra i servei amb acomiadaments sense retorn o picaresca en la gestió, els recels dels sindicats majoritaris davant d'una lluita laboral fora del seu control i direcció, i, sobretot, la negativa de la part empresarial a acceptar una vulneració de drets laborals sistemàtica, acumulada durant molts d'anys sense que existissin contrapartides disciplinàries. Des de llavors però, algunes condicions van començar a canviar tímidament per altres treballadors i treballadores futurs, van començar a formalitzar-se els primers contractes 'fixos discontinus' i es va produir un avanç en el control sindical sobre possibles arbitrarietats en les cotitzacions i retribucions de les jornades. Els salaris,fins llavors, havien oscil·lat entre els 20 i els 40€ per dia segons el rendiment (per sota dels 800€ mensuals i amb disponibilitat permanent per treballar a dies o sense avís previ qualsevol dia de la setmana)

  • Ernest Gutiérrez
    Ernest Gutiérrez, llicenciat en ciències polítiques (UAB) amb estudis de màster i postgrau en sociologia jurídica (UB), participació i desenvolupament sostenible (UAB), comunicació.

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand