ALTERNATIVES DE PROXIMITAT

Una de les alternatives a l’extractivisme són les economies orientades a la proximitat, la retroalimentació dinàmica o l'economia circular. Aquestes posen el seu focus en la diversificació, desconcentració i la retroalimentació interna com a motor d’externalitats positives, tant en la generació d'activitats econòmiques en la resta d’actors d’un territori, com en la sostenibilitat del mateix per a la cobertura de necessitats. Es conceben les pràctiques econòmiques com a part indissociable d'una visió integral, multidimensional, en la que els impactes socials, ambientals i culturals formen part de les mateixes, la seva gènesi i les dinàmiques que produeixen. 

Aquesta concepció no implica necessàriament l'autarquia, ni la prohibició d'exportar o importar, sinó els seus límits d'acord amb l'objectiu econòmic de la producció i l'enfocament al es dirigeixen els projectes empresarials en un territori concret, la seva gènesi, els seus impactes i les dinàmiques que aquests habiliten o deshabiliten. En el cas alimentari (o els vinculats als recursos naturals), és molt visible la diferència en els objectius, dinàmiques i impactes socials d’un i altre model. Molt especialment, quan coexiteixen desigualment en el mateix espai i temps alhora. Un cas paradigmàtic són les polítiques agroexportadores al sud-oest marroquí i el cas de l'argan.  

LES ALTERNATIVES SOCIOECONÒMIQUES DE PROXIMITAT EN ENTORNS FARFOOD.  EL CAS DE L'ARGAN

A la zona semiàrida del sud-oest marroquí, fa 20 anys es va començar a assajar un dels projectes agroexportadors de regadiu més grans dels darrers temps. Un projecte de monocultiu que ha esdevingut model i s’està estenent arreu del país amb l’objectiu de convertir al Marroc en potència agroexportadora a escala global.  Just en paral·lel, a la mateixa regió geogràfica, també fa 20 anys l’arbre d’argan no tenia gaire interès pel capital interior ni exterior. Llevat dels usos culturals, dermatològics o alimentaris tamazighs,  s’emprava com a combustible vegetal, fusteria o ebanisteria local.

El seu decreixement i desforestació amenaçava amb la desertització del medi, fet que va provocar que al 1998 l'UNESCO declarés els boscos d'argan com a patrimoni protegit de la Reserva de la Biosfera. En paral·lel, poc abans s’iniciava el primer d’una trentena de projectes cooperatius d’economia sostenible i empoderament de dones amazighs basat en la recol·lecció, premsa i comercialització d’oli d’argan. Sense gairebé temps de consolidació, a principis del 2000, l’argan ja era objecte del desig de la indústria exportadora i logística d’Europa, Nord-Amèrica i el Japó.  L’Argan es va convertir en Marca mundial i avui el litre pur d’oli exportat es ven al detall en els països occidentals a partir de 80€/litre.

En molt pocs anys es va passar del desinterès del capitalisme extractivista per l'arbre i la connivència amb els projectes d'economia social i sostenible de recol·lecció i transformació vinculada al usos culturals locals ancestrals, al boom occidental per l'oli d'argan i els seus derivats. Amb intermediaris, plusvàlues i cadenes de valor afegit desorbitades, però un retorn local lluny de participar d’aquestes xifres. Les cooperatives continuen existint però la cohabitació de models no és neutre, i menys quan el model de progrés s’identifica amb estructurar la producció de cara a l’exportació i les oportunitats d’acumulació de capital, tecnologia i plataformes de comercialització.

L'habitat de l'argan i els seus usos

L’argània spinosa és un arbust de fins a 10 metres d’alçada i de creixement lent en forma boscosa dispersa a les terres àrides del sud-oest marroquí. És un exemplar gairebé únic al món. Avui, el seu habitat es redueix a les zones amazighs que van des del nord d'Essaouira fins al sud de Tiznit

L’argan evita la desertització del medi, alimenta la pastura d’ovelles i cabres, i la premsa del seu fruit ametllós ha format part de les pràctiques culturals, medicinals, gastronòmiques i de cures tamazighs des de fa milers d’anys (en format oliós o pasta densa). Al 1998 va ser declarat per la UNESCO patrimoni de la Reserva de la Biosfera, ja que el ritme de sobreexplotació amenaça amb la seva extinció i múltiples impactes en cadena. Fins als anys 90, la principal amenaça era l’aridització i el seu aprofitament com a combustible vegetal i fusteria (a més de la pressió urbanística o agrícola en algunes zones de litoral). La pèrdua de densitat poblacional s’estima en zones com Taroundant per sobre del 40%, a un ritme decreixent de 600ha/any

Condicions Ambientals

Fins a la dècada dels anys 90, la producció d'oli d'argan estava circumscrita a l'entorn comunitari tamazigh i el mercat intern. Però dels 90 als 2000, la producció anual d’oli que s’exportava es situava en torn a les 40 tones/any. Al 2007, era de 300 tones i al 2010 havia arribat a les 340. Les exportacions a l’engròs facturades es van incrementar en un 850% (Faouzi, 2015). A finals del 2017, segons l'Agència Nacional per al Desenvolupament de zones protegides d'Argan (ANDZOA), la producció anual d'oli d'argan és de 4.000 tones i l'objectiu pels propers anys és assolir ni més ni menys que la xifra de 10.000 tones/any.

Aquest creixement exponencial de producció d'oli en 20 anys també es donar amb els preus interns i sobretot externs. Al Marroc de principis del 2000, 1 litre d’oli d’argan rondava els 60 dirhams (5€/L.) i en 10 anys es venia ja entre 160 i 200 dirhams el litre (14-18€). És a dir, un increment del 300%. Avui en dia, a Europa l’oli d’argan es ven al detall entre els 80 i els 300€/litre segons la puresa. En pocs anys es van multiplicar els intermediaris que especulaven amb la matèria prima i es van instal·lar algunes fàbriques de capital marroquí i europeu a Casablanca i Marrakech amb maquinària industrial d'extracció i procediments homologats per a la seva exportació occidental.

L'altíssim valor afegit del negoci sobre un arbre protegit contrasta amb el model de macro parcs agraris de regadiu intensiu per a l'exportació massiva a baix cost a Europa. Ara, els objectius oficials d'augmentar la producció fins a les 10.000 tones/any, projecten xifres potencials de facturació bruta astronòmiques en un règim de gairebé monopoli productiu (tot i que països com Israel han importat l'arbre i la seva reproducció en zones àrides de litoral). Segons l'Agència oficial ANDZOA estima que el sector té un gran potencial però beneficia a poques poblacions locals i que els productors nacionals només s'emporten una petita part del valor afegit (prop del 17% de la VA de les exportacions).

Economia circular, sostenibilitat i cultura, inclusió i dones cooperatives

Fa aproximadament 25 anys, es van desenvolupar els primers projectes de desenvolupament econòmic sostenible vinculats a l'Argan a través de la formació de cooperatives de dones (majoritàriament tamazighs). L'objectiu era holístic, múltiple i integral. Allò que el món anglosaxó en diu "all in one" i a través de pràctiques integrals que responguessin holísticament a una mateixa matriu:

  • Recuperar els boscos arganiers i frenar la seva desforestació
  • Fer-ho a través d'un model productiu de desenvolupament local i sostenible de proximitat vinculat als usos culturals tamazighs del fruit, tant alimentaris com de salut i cosmètics
  • Empoderar i incloure les dones amazighs en el sector productiu, tant des del punt de vista econòmic com laboral
  • Apostar pel mecanisme cooperativista per fer partícips a les dones del propi mitjà de producció, de les necessitats de sostenibilitat i de totes aquelles formatives vinculades com a palanca d'inclusió (alfabetització, etc.)

De forma gairebé simultània, mentre es començava a configurar el macro-parc d'hivernacles latifundistes d'agroexportació hortofrutícola al Sous-Massa, a mitjans dels 90 i principis dels 2000 emergeixen les primeres cooperatives de dones de recol·lecció i producció d'argan a la zona. Pocs anys més tard, la xifra creixeria ràpidament fins a arribar a les 150 actuals. En els seus inicis, es produeix una certa confluència de visions, tant locals com d'alguns acadèmics, incipients suports governamentals i no governamentals, així com els primers suports de cooperació (britànica al principi, europea i del Regne de Marroc poc després).

Una de les primeres cooperatives és Amal a la localitat de Tamaran, amb el suport emprenedor i militant de Zouiba Charrouf (professora de la Facultat de Ciències de la Universitat de Rabat). Al poc temps, ja existia un programa governamental de foment de cooperatives de dones i de constitució d'associacions d'interès econòmic (a Espanya AIE's, al Marroc GIE's) per al desenvolupament econòmic local i sostenible a través de l'Argan i amb el suport financer de la UE. Avui, de fet, encara es pot observar els logos de la UE (reals i també falsos, com a estratègia comercial turística) en moltes retolacions de cooperatives i les seves tendes de venta directa al territori de les regions centrals de l’Argan.

A l'any 2001, només 3 anys després de que es declarés la zona Reserva de la Biosfera per la UNESCO, la Cooperativa Amal va saltar a l'escena occidental.  Una xarxa nascuda amb forta efervescència i impacte al tombant de segle com Slow Food International, va premiar aquesta Cooperativa pel seu projecte socioeconòmic, ambiental i de gènere. Les cooperatives de dones i oli d'argan es van convertir en molt pocs anys, tant en pràctiques de referència en articles del moviment Altermundista d'aleshores, com antagònicament en un atractiu d'interès comercial i turístic de promoció econòmica per a la projecció de l'Argan a l'exterior i font de legitimació de la indústria cosmètica i alimentària occidental. En paral·lel a la seva incipient construcció es va produir el propi boom de l'Argan, d'esquerra a dreta, entre el món ecologista i el món extractivista de multinacionals alimentàries i cosmètiques.

De les 150 cooperatives de dones legalment constituïdes en zones de pobresa i exclusió, s'estima que en unes 30 hi ha la certesa que són reals i responen als objectius integrals de sostenibilitat ambiental, inclusió social i empoderament de les dones en el sector econòmic productiu. Una xifra gens menyspreable malgrat la proliferació oportunista de falses cooperatives per aprofitar beneficis fiscals, picaresca o legitimació social amb fins extractivistes i/o turístics. I és que es calcula que aquestes 30 cooperatives reals ocupen econòmicament a la majoria de les 4.000/6.000 dones productores d'oli d'argan del sector cooperatiu. De fet, una sola cooperativa com Amal té una capacitat productiva i laboral per a unes 40 dones en les seves instal·lacions i 120 a domicili. En una zona amb taxes de pobresa per sobre del 50%.

Ara bé, els primers projectes productius de dones amazighs van conviure al poc temps d'encetar-se amb un inusitat boom de l'argan, preus i demandes d'exportació en creixement exponencial, i una gran projecció internacional (tant simbòlica com mercantil) als països occidentals. En pocs anys, un producte de la cultura popular amazigh, en risc d'extinció i que feia poc era objecte de combustible vegetal, fusteria o ebanisteria, es va convertir en l'anomenat or marroquí. El model de progrés basat en l'exportació era el patró dominant, i en paral·lel, al Sous Massa es configurava alhora el 'nou Ejido' de latifundisme hortofrutícola agroexportador amb un 90% de ma d'obra femenina als grans hivenacles dels parcs agraris de la província d'Agadir. La febre de l'oportunitat exportadora i l'atractiu turístic de venta al detall, van arrossegar l'enfocament de la producció d'argan al boom occidental per un arbre que acumula 80 milions d'anys sense despertar, ni aquest nivell d'interès, ni tal valor afegit en la comercialització com fins aquests darrers 15 anys. 

El cas dels projectes de desenvolupament econòmic de proximitat, circulars i d'arrelament cultural vinculats a l'Argan serien comparables a que en els  millors anys de l'agroexportació valenciana de vi en l'època de la fil·loxera arreu d'Europa, o la millor època d'exportació de cítrics i especulació del sòl, la Xufa es declarés patrimoni protegit en risc d'extinció. Poc després s'haguessin encetat petits projectes d'economia social productiva amb dones en risc d'exclusió, i gairebé en paral·lel, la Xufa de producció artesanal s'hagués convertit en el desig, oportunitat i promoció de la indústria parafarmacèutica i agroalimentària d'Occident. Què creiem que passaria en el territori? I si un litre de Xufa hagués passat d'1€ a 70€/litre? Què no està passant ja de fet amb l'ecoindústria comercial de productes agroalimentaris Bio i la ideologia sano-gourmet de qualitat i marca distintiva?

Els orígens de l'economia social i sostenible de l'Argan no estaven enfocats a l'agroexportació massiva, tot i que sí contemplaven un valor afegit i estratègies comercials de venta a una part de públic potencial forani (turisme o una part exportable) que podia fer pensar en plusvàlues complementàries per a retorn social, local i sostenible d'inversió amb el model i la reproducció dels mitjans de producció cooperatius. Altra cosa però, és la bombolla que en paral·lel va acabar succeint en torn a la seva producció limitada i que ha coincidit amb la política expansiva de desenvolupament agroexportador com a model de país (i alhora establerta des dels inicis a la mateixa zona). Les cooperatives de dones s'han convertit en un mitjà de producció clarament inclusiu, però també objecte de pressió per la seva protecció davant d'un mercat exterior llaminer i molt més explotable amb una altra estructura productiva, de tall extractivista.

En zones de pobresa i desigualtat extrema, aquestes cooperatives han proveït d'ingressos a dones i sobretot les han visibilitzat. Seria un error de rigor creure que, on hi havia desforestació per combustible no s'ha passat positivament a una producció d'argan de cultura tamazigh amb les dones com a protagonistes de la producció. Sobretot posat en context d'espai i temps, on al mateix espai geogràfic s'instal·len latifundis on l'ocupació és femenina, la invisibilitat és gairebé absoluta i no desperta cap a interès al Nord si els tomàquets o la mongeta verda del supermercat ha estat collida per dones africanes. Però també és cert que està per comprovar que, més enllà del reconeixement i visibilitat de les dones productores, hi hagi una transferència equitativa de recursos i redistribució de les plusvàlues cap a elles. Existeix la certesa que els productors i productores locals (protagonistes a priori del model) estan sent objecte d'una participació marginal respecte del volum real del negoci i els marges milionaris sobre un argan que només es produeix al Marroc i ara es comercialitza a preu d'or a la resta del món.

La pressió i amenaça del model exportador a l'economia de proximitat

Passat el temps, hi ha qui es planteja si desenvolupar l'economia protegida de l'argan a través de la formació de cooperatives de dones amazighs va ser una oportunitat guanyada o perduda per generar plusvàlues de retorn al país. El que més sorprèn però, no és la pregunta i el qüestionament. Sinó que es formula de forma extratemporal, quan l'oli d'argan ni els usos tradicionals amazighs d'un arbre en risc d'extinció i desertització del medi no eren objecte de cap gran interès. I encara menys, quan es va produir un escenari difícil de preveure com que l'oli d'argan creixés en interès i atractiu comercial occidental fins als extrems que ho ha fet, ni que sobretot ho fes amb tant poc temps des de l'inici d'uns primers projectes pilots d'economia social de proximitat sense gaire temps per consolidar-se i amb una mirada llarga a termini. 

Ara bé, aquesta qüestió ha estat objecte de debat polític i econòmic intern, i no és menor des del punt de vista macroeconòmic.  Com apunta l'ANDZOA, el 83% del valor afegit de la comercialització exterior de l'oli d'argan rau fora del Marroc, s'han fet esforços per estructurar un sector dispers que no han acabat de fructificar a un ritme suficientment correctiu per a l'absorció de les plusvàlues que es generen en la seva cadena internacional, i el retorn a comunitats locals (comparat amb el volum del gran negoci exterior) es considera residual en termes relatius. Al capdavall, l'oli d'argan es comercialitza a preu d'or per sobre dels 80€/litre i la pressió llaminera de l'exportació i la distribució de plusvàlues desborden altres debats sobre externalitats, l'estructura productiva social i sostenible o les necessitats, temps i mecanismes d'inclusió social, empoderament de dones amazighs i sostenibilitats dels projectes d'acord amb els seus ritmes possibles. 

Però el què sí és difícil de creure és que, d'haver-se sabut amb antelació el boom i el valor afegit en l'exportació de l'oli d'argan, s'hagués permès generar un entramat productiu a escala local i cooperativa de dones amazighs en situació de pobresa i exclusió. Sobretot en un país avesat en els darrers temps a l'expansió econòmica público-privada encarada a l'exportació, l'atracció de capitals inversors estrangers per a l'explotació de monocultius agrícoles i turístics o la dinamització econòmica través de la construcció de grans infraestructures de transport i logístiques com palanca de progrés nacional.

Dit a la inversa: és tant inversemblant que 25 anys enrera governs i lobbys haguessin revaloritzat l'argan a través de projectes d'economia productiva sostenible d'arrel cultural popular, com alhora pensar que els propis projectes i models de proximitat podien ser impermeables al context de l'atractiu turístic de masses, la preuada comercialització exterior i la picaresca oportunista. La pregunta és si podien no estar-hi subjectes? Però la pressió i l'interès per fomentar un model productiu enfocat a la demanda i comerç exterior per participar dels rendiments i plusvàlues, lògicament també hi és (especialment quan el retorn local o al país de la grandària del pastís del negoci és una porció petita). Fins i tot per mantenir la cara simbòlica de la dona productora amazigh com a objecte-subjecte de Marca comercial amb rostre social (ja creada), però desvinculat dels dominis sobre els mitjans i estructures productives que van encetar aquests projectes i que responen a altres dinàmiques, necessitats i tempos.

L'amenaça d'absorció del capitalisme extractiu actual és tant gran que firmes multinacionals, televisions europees i nord-americanes, i empreses de marketing han projectat aquests projectes locals com a mecanisme de valor social afegit de Marca dels productes derivats de l'Argan. Amb o sense mediar cap responsabilitat social empresarial ni vincle amb l'entorn on es produeix. Les cooperatives de dones, per bé o per mal, s'han convertit en l'objecte de projecció fetitxista de l'Argan. De Nord a Sud, i d'Oest a Est. Fins tot també a l'Índia (malgrat les grans tradicions locals o les contradiccions de segregació internes), on els spots occidentals d'argan tenen gran projecció. 

Després de 20 anys d'esdevenir zona protegida de la Biosfera per la UNESCO, poc més de 25 anys d'història de projectes cooperatius i de 15 anys d'exposició al gran boom de producció i preus, les pressions i amenaces no són poques. Sobretot quan el propi Oli d'argan objecte d'aquest valor afegit als mercats internacionals i pels intermediaris interns, va ser un producte sense interès fins que, en primer lloc, aquests projectes de desenvolupament econòmic de proximitat vinculats a usos i matrius culturals en situació de desigualtat i empoderament (no només laboral sinó econòmic i empresarial de dones tamazighs) el van recuperar i dimensionar amb càrrega de transmissió cultural. I quan després, en segon terme, van començar a instal·lar-se empreses amb capital, tecnologia i procediments homologats per a l'exportació a Europa.

Qui va recuperar i popularitzar de nou l'Argan en els usos actuals, no van ser ni lobbies a Occident, ni les elits del Sud. De fet, si hagués estat així és impensable que s'hagués pogut fer mentre es promovia a la regió el parc agrari d'hivernacles més gran del món amb fins agroalimentaris extractivistes. El cas de l'Argan és singular i alhora paradigmàtic perquè el fruit es produeix gairebé en una sola zona al món. Però també perquè sobretot explica molt bé la necessitat de protegir projectes d'economia de proximitat, que valoritzen per creença i alternativa de model el producte local amb finalitats d'abastiment de necessitats socials d'un territori comunitari de referència, de vincles i recuperació cultural popular i ambiental. També si tenen èxits, com quan no tenen temps a consolidar-se, doncs són objecte de la pressió temptadora d'absorció o fagocitació del model extractivista exportador.

Sense anar més lluny i salvant les distàncies, tot el capital cultural i esforç humà de l'agricultura ecològica durant dècades d'assaig i projecció d'alternatives com a model de producció, cura i provisió alimentària es veu sovint sotmesa al risc d'absorció. Arreu. L'avenç de l'ecoindústria o els eco-supermercats en són bona mostra, doncs no canvien el model extractivista i absorbeixen el know-how acumulat d'assaig i error com una transferència de capitals i estructures de comercialització amb economies d'escala sota el rostre EcoFarfood. I amb la mateixa lògica d'una diana de target o públic distintiu (per raó de classe o capital cultural) que possibiliti les cadenes de valor afegit, marges i plusvàlues del model dominant. En el ben entès que "model" no és allò ideal i abstracte que definim per objectiu ideològic o normatiu. Sinó concretat i materialitzat, que genera estructures i modela la realitat quotidiana. Quina diferència real hi ha entre comprar menjar sense gluten a Veritas que al Mercadona? I a la inversa: són les cooperatives autogestionàries de consumidors agroecològics en barris benestants europeus una amenaça real al model dominant en temps i forma a la seva hegemonia en els temps precaris actuals?

En el cas de l'argan però, paga la pena tenir alhora en compte un altra característica gairebé paradigmàtica. L'exportació de gran valor afegit als mercats internacionals corre paral·lela, coetània i simultània als primers grans projectes latifundistes d'agroexportació. A la mateixa zona i en ambdues lògiques productives oposades, el 90% de la població ocupada (tant en la recol·lecció i transformació de l'Argan com en els hvernacles hortofrutícoles) són dones. La comercialització al seu torn, és territori dominat en exclusiva per homes. En algunes zones, el territori de producció d'ambdós models és el mateix o limítrof. Però tot es dóna i s'intersecciona en el mateix espai-temps. Tant la via de proletarització agrària com la de cooperativització productiva, tenen per objecte a la dona com mà d'obra (visible o invisible) en el seu paradigma productiu i mercantil contraposat. L'espai, el medi i les dones productores amazighs són les d'un mateix territori i temps, però amb finalitats molt diferents entre un model i l'altre.

  • Arganiers de litoral
    Agadir, Marroc
  • Arganiers i pastura
    Essaouira, Marroc
  • Arganiers i pastura
    Tiznit, Marroc
  • Fruit de l'Arganier
    Essaouira, Marroc
  • Cooperativa Amal
    Tamanar, Marroc
  • Cooperativa Amal
    Tamanar, Marroc
  • Venta al detall
    Tamanar, MArroc
  • Recinte municipal i firal
    Tamanar, Marroc
  • Boscos d'Argan
    Essaouira, Marroc
  • Pastura entre arganiers
    Tiznit, Marroc
  • Pastura entre arganiers
    Tiznit, Marroc
  • Arganiers al sudpest litoral
    Essaouira, Marroc
Far Food Land
Observatori DESC logo
Amb el suport de
Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand